Sobta el seguici de veus formoses que cantaran Sisa dimecres que ve al Teatre Grec, gairebé totes de generacions més joves. Molt més joves, fins i tot. I sorgeix l'interrogant: ¿resultarà que, fet i fet, Jaume Sisa és el cantant, o cantautor, més influent de la seva generació, si més no a l'escena catalana? Ell, el xicot prim i desnerit, d'ulleres ostentoses, mirada despistada, dotat amb una veu que no hauríem dit que fos mimada per la mare natura?

De la conversa entre Guillem Gisbert, de Manel, i Quimi Portet va sorgir aquesta iniciativa d'interpretar les cançons del darrer, magnífic, àlbum de Sisa, Malalts del cel (2016), que ha restat inèdit als escenaris per la retirada de l'artista. A la seva crida han respost Maria Arnal, David Carabén (Mishima), Roger Mas, Julio Bustamante, Joan Garriga, Marina Rossell, Maria Rodés, Queralt Lahoz, La Ludwig Band i Tronco, tots disposats a endinsar-se en aquell repertori en què Sisa viatjava astralment fins al principi dels temps.

Cançons evocadores d'una innocència primigènia, la d'una quinta que, enfilant la fi del franquisme, fantasiejava amb una revolució: la generació, o l'estirp més aviat, dels Malalts del cel. Deia Françoise Hardy a les seves memòries que no és precís dir que el maig del 68 va canviar el món, sinó que el món ja estava canviant prou per a aquelles dates per a permetre que es produís el maig del 68. Potser la mirada de Sisa és massa severa: aquells innocents no van poder amb certes estructures més grans que ells, i Franco va morir al llit, però dels corrents de fons en matèria de llibertats i de maneres de concebre la vida s'han beneficiat totes les generacions posteriors, fins i tot aquelles que els neguen o els ridiculitzen.

I al capdavall, hi ha hagut un cordó que ha connectat l'esperit d'aquells Malalts del cel amb tots els que han vingut després, i per això les cançons de Sisa connecten molt més amb les generacions joves que les de molts cantautors de, potser, més prestigi intel·lectual, de veus més poderoses o nodrits d'alta literatura. Ho porto a la meva circumstància: el primer elapé que em vaig comprar, amb dotze anys, potser ni això, va ser Galeta galàctica, de Sisa, just quan es va publicar. No va ser pas un disc de cançó protesta, ni d'adaptacions d'Espriu.

Gairebé sis anys després de la seva retirada, Sisa continua entenent-se amb els joves, de cos o d'esperit, potser més que ningú de la seva fornada. Fins i tot Rigoberta Bandini fa Qualsevol nit pot sortir el sol en els seus concerts. Doncs sí, beneïts siguin els Malalts del cel, Jaume, i per molts anys.