L’últim anhel de Jaume Sisa és el de fondre’s amb els personatges de les seves cançons, ser-ne un més, i que tornin a obrir-se les portes del ‘cabaret galàctic’ i poder cridar “doneu-me xampany” com a La nit de Sant Joan, i que res ni ningú el pugui treure d’encanteri etern. M’ho explicava fa uns dies, en unes declaracions clarividents, arran de la reedició del seu àlbum més celebrat, Qualsevol nit pot sortir el sol, ara que compleix cinquanta anys. La versió nova del disc és en vinil transparent, com si ja tot plegat anés assenyalant el camí de la desmaterialització.
És la seva manera de burlar el destí, material i ben vulgar, de tots nosaltres, encaminat a la caixa de pi sense gaires coartades poètiques. I Sisa no parla per parlar. Habitual com és dels congressos i conclaves de savis astrofísics, una activitat que porta amb extrema discreció, ha estudiat la mutació de la matèria i de les ànimes, i si algú pot trobar la manera d’aconseguir-ho, és ell. I més, si pot disposar, segons em diu, de l’assessorament de la seva amiga Carlaila del Ferró, eminència en poesia ultrafísica, professora universitària que, segons sembla, no coneix ningú, ni surt a Google, senyal que és algú veritablement important.
Fondre’s amb les seves cançons és el pas últim per a un ciutadà i artista que ha fet l’obra que ha fet perquè, senzillament, la vida li sembla el súmmum de l’avorriment i de la manca d’interès. La realitat és grollera, pesada i al final tothom mor. Patim decepcions i accidents, emmalaltim, tenim por que esclati una guerra. Entenc del tot que Sisa hagi creat no només el seu univers, amb personatges inventats, sinó que ell mateix s’hagi confós amb les seves creacions: Ricardo Solfa, Ventura Mestres, El Viajante... Dies enrere encara fantasiejava amb trolejar la premsa i inventar-se una biografia que substituís el relat oficial del cantautor nascut al Poble Sec i tota la pesca. No se n’ha vist amb cor, potser perquè el passat real pesa i encara pot emocionar-se quan parla de la cançó que més s’estima d’aquell disc famós, que no és pas Qualsevol nit pot sortir el sol sinó la Cançó de la Font del Gat, que li du records de quan amb la mare i altres nanos anaven a berenar enfilant-se per la muntanya de Montjuïc.
És possible que Sisa sigui massa sensible per les servituds terrenals, per als seus terrors i per a l’embruix matador de la melangia, d’aquí això que ha fet sempre, transcendir i albirar l’altre cantó del mirall, i fent-ho sempre sense donar lliçons ni posar-se pretensiós, com qui entona una bella cançó popular. Fondre’s amb els teus personatges és una aspiració només a l’abast de creadors com ell, un do inabastable per tots aquells que no podem fer més que escriure articles, prosa quotidiana. Qui fos Sisa, jugant a fet i amagar amb la mort. Qui fos el fill del mestre i pogués sortir fent saltirons després de calar foc a la casa.
