Ha arribat el moment i un jutjat d’Osca ha activat el compte enrere perquè el Museu Nacional d’Art de Catalunya retorni les obres de Sixena. I ho ha fet ignorant els informes tècnics que alerten de manera clara del risc que suposaria el trasllat, amb possibilitat de provocar danys irreversibles en unes peces de valor incalculable. El mateix MNAC ha advertit que, a hores d’ara, no existeix cap garantia que es puguin moure sense malmetre-les.
Però des de Saragossa, el govern autonòmic del Partit Popular celebra la decisió com una victòria política. No pas com una operació de preservació patrimonial, sinó com la recuperació d’un botí. Perquè el conflicte és una expressió d’anticatalanisme.
El cas de Sixena és un intent de reescriure vincles històrics i culturals, d’esborrar el passat comú de les comarques catalanoparlants de la Franja. Negar els vincles perquè ningú no pugui pensar mai que compartir el bisbat de Lleida era mostra d’uns llaços que sobrepassen les actuals delimitacions territorials.
I el que és més greu és el silenci, o la tebiesa, del govern espanyol. El Ministeri de Cultura, sota la direcció d’Ernest Urtasun, que no ha mostrat la mateixa contundència que en altres casos similars. Som davant de moltes incoherències. Quan es tracta del Guernica, exposat al Museu Reina Sofía, els arguments tècnics són clars i ferms: no es pot traslladar perquè es posaria en risc la seva conservació. I dins del govern no s’ha qüestionat aquesta posició.
Per què aquests criteris no s’apliquen a Sixena? Per què els informes tècnics del MNAC no tenen el mateix pes? Aquesta doble vara de mesurar erosiona la credibilitat de les institucions culturals i evidencia el que ja sabíem en el cas de Sixena: és una qüestió estrictament política.
La incoherència arriba fins i tot al discurs del Partit Popular. Fa només uns dies, Isabel Díaz Ayuso menyspreava els qui reclamen el retorn del Guernica qualificant-los de “catetos”. Però els arguments que utilitzen a l’Aragó per exigir el trasllat de les obres de Sixena són, en essència, els mateixos: identitat, territori i reparació simbòlica. El que canvia no és el fons, sinó a qui afecta. Per tant, aquest “catetos” que crida Ayuso, es podria aplicar als seus companys de l’Aragó?
Aquesta doble moral no és casual. Forma part d’una estratègia més àmplia on l’anticatalanisme esdevé un recurs polític, malauradament, recurrent. Allà on hi ha oportunitat de confrontar amb Catalunya, el Partit Popular hi troba un filó, encara que això impliqui posar en risc el patrimoni que diu defensar.
Davant d’aquesta situació, només hi hauria d’haver una via que passa per escoltar els experts. La conservació del patrimoni no pot estar sotmesa a pressions polítiques ni a decisions judicials desconnectades de la realitat material de les obres. Cal que la Generalitat, però també el Ministeri de Cultura, assumeixin la seva responsabilitat i actuïn amb coherència per garantir la preservació d’aquest llegat.
I aquesta reflexió que fem, en una setmana propera a la diada de Sant Jordi, que celebra la cultura, la llengua i el patrimoni, el cas de Sixena ens recorda que la defensa de la cultura catalana no és només simbòlica, és també una lluita concreta per protegir la llengua, obres, memòria i institucions davant de decisions que poden posar-les en perill. Perquè preservar la cultura no és moure peces d’un lloc a un altre, és garantir que aquest patrimoni comú i tan valuós perduri en el futur.