Sobirania i periodisme d’investigació

«No crec que tinguem la capacitat de combatre la seva guerra bruta, perquè no tenim els mecanismes ni els aliats internacionals per fer-ho, però sí la podem denunciar»

20 de novembre de 2013
El genuí periodisme d’investigació català, que en temps de la República tingué certa notorietat amb figures com Xammar o Josep M. Planes, té en els nostres dies una oportunitat històrica d’emergir davant el procés sobiranista que viu Catalunya. Tot i les incerteses del present i del futur del país hi ha una evidència i és que, es faci o no consulta, plebiscitàries o DUI, l’adversari del procés més democràtic i transcendental que viurà mai Catalunya es diu Estat espanyol. Per Estat espanyol entenc tota la trama ideològica contra la independència de Catalunya que han ordit  grups de poders, ja sigui polítics, financers, policials, mediàtics, judicials, etc, tant arreu de l’Estat espanyol com a Catalunya mateix. Amb arguments democràtics o no, amb estratègies ètiques o no, amb postulats morals o no (això els importa un rave) les forces de l’Espanya una, grande y libre –ara en diuen una y constitucional- s’han unit per combatre el seu màxim desafiament en 300 anys. I no s’estaran de res. La guerra bruta contra Catalunya ha existit sempre, amb puntes dramàtiques en èpoques de dictadura i en èpoques on la unitat de l’estat trontolla, com ara.

No crec que tinguem la capacitat de combatre la seva guerra bruta, perquè no tenim els mecanismes ni els aliats internacionals per fer-ho, però sí la podem denunciar. Davant fets que semblen aïllats, però que tots en corrua s’encaminen en l’objectiu de destruir-nos nacionalment, cal tenir la capacitat de destapar les maniobres amb proves i arguments, amb rigor, amb investigació. I aquí és on entra el que jo entenc com a periodisme d’investigació i, per extensió, els bons periodistes, és a dir, els professionals de la comunicació que expliquen a la gent allò que la gent no sap perquè no té les eines del periodista.

Vivim un procés històric en plena Europa democràtica del segle XXI i no podem deixar passar cap acció indecent per alt. No podem quedar-nos amb la cantarella d’“Espanya és així...”. Quan es produeixen alteracions democràtiques, atacs contra els drets individuals i col·lectius, quan apareixen els xantatges, les amenaces i les corrupteles, el que ha de fer una societat madura és divulgar-ho al col·lectiu. Certament no tenim la força de les seves empreses de comunicació, i les que són més fortes aquí ara mateix no estan per la feina de denunciar res, no fos cas que de tant dir la veritat tinguessin un ensurt. Però que no tinguem una majoria de mitjans valents no vol dir que no n’hi hagi de mitjans valents nodrits de bons periodistes. Tenim mitjans convencionals i digitals i tenim un poble al darrere que en els darrers anys diu a la xarxa allò que manca vegades no trobem al paper. Però, insisteixo, tenim bons periodistes, ben formats acadèmicament i amb ganes de no passar a la història com a simples cronistes de la realitat, sinó com a actors compromesos amb la democràcia.

És el moment d’explicar als nostres i als de fora que vivim una situació d’escanyament econòmic, polític i social emparat per una constitució presumptament democràtica, que no ens deixa fer el normal procés que anhela la majoria. És el moment de posar noms i cognoms al famós fantasma de l’establishment que ens té emmordassats i és el moment de baixar a les seves clavegueres per obrir escletxes per alliberar el tuf feixista que encara impregna el subsòl del poder espanyol. És el moment de dir i escriure la veritat de les coses i deixar de tapar la seva mentida. La maduresa nacional també ha de ser maduresa periodística. Amb rigor, sempre. I amb valentia, encara més.