Els catalans, actualment tenim la sobirania cedida a Madrid; el dia que decidim prémer el botó, l'agafarem i cedirem la part que correspongui a Brussel·les. Ras i curt. Senzill. Sense traumes. Aquesta vindria a ser la reflexió que un alt càrrec català formulava la setmana passada a Brussel·les. Vist amb perspectiva, la solució al conflicte Catalunya-Espanya es veu nítida, lluny de les plagues bíbliques que anuncia constantment Alícia Sánchez-Camacho.

L'Estat català no podrà imprimir moneda? Bé, no ho hem pogut fer mai. No podrem controlar els nostres bancs? Tampoc no ho hem pogut fer mai. La futura UE, més cohesionada que ara, ens exigirà que li cedim part dels impostos? Si fins ara els tenim tots cedits! Haurem d'actuar al dictat d'altri? Ja hi estem acostumats, amb la diferència –cabdal- que podrem tenir veu i vot en aquest “altri”…

Comentada la idea a Barcelona, hi ha qui alerta de l'habilitat de l'alt càrrec en qüestió de mudar de discurs en funció de l'interlocutor que té al davant. Sigui cert o no, la majoria independentista que apunta el CEO està obligant força gent a fer evolucionar el seu discurs per no quedar-se desplaçada de la centralitat que ja representem els independentistes. La via, o una certa idea de via, o un parell d'idees sobre dues o més vies, hi és. La majoria social per materialitzar-la, també. Tot plegat és qüestió de temps, d'esperar que la fruita acabi de madurar… sense que es comenci a podrir.

Mentrestant, el discurs independentista ortodox diu que hem d'anar cuidant els possibles aliats internacionals. El més important dels quals, els EUA. Dimecres va ser el Quatre de Juliol, i el consolat nord-americà a Barcelona va organitzar una festassa per celebrar-ho. Una d'aquelles festes en què l'important és ser-hi. Remenar la cua. Que et vegin.  I poca gent de les cúpules d'ERC, de SI o de RCat –i ja no esmento les CUP, perquè no toca- vaig veure-hi… Al final, si l'independentisme oficial –que no l'oficiós, que em consta de bona tinta que sí que hi era, i fent el que tocava fer- no es posa les piles, potser sí que a la independència només ens hi durà Convergència.