La diferència més gran entre la idea nacional espanyola i la catalana és la dimensió ètnica, tancada i immutable de la primera, en contraposició al caràcter cívic, inclusiu i voluntari  de la segona. Sorprèn molt com, en ple segle XXI, el concepte de “nació” a Espanya estigui ancorat en formulacions pròpies gairebé de l’edat mitjana. Segons aquests, és la sang allò que determina la pertinença nacional i no pas el territori i l’adscripció voluntària de les persones. Però encara crida més l’atenció el fet que aquest plantejament anacrònic sigui transversal i majoritari, assumit amb naturalitat tant per la dreta ideològica com pel que figura que és l’esquerra majoritària.

En distintes ocasions, alguns dirigents del PP s’han referit als “catalans i als ciutadans de diferents punts d’Espanya residents a Catalunya”, amb la intenció evident de separar els uns dels altres i establir-hi diferències en funció dels orígens. Es tracta, en definitiva, de voler fer saltar pels aires el nostre valor més sòlid des dels temps negres de la dictadura franquista: la unitat civil del poble de Catalunya. Situant en l’imaginari col·lectiu que, a Catalunya, hi ha dues classes de ciutadans, en funció del lloc on han nascut, demostren tenir també una ignorància profunda de la configuració humana de la nostra societat. No tan sols perquè aquests “ciutadans de diferents punts d’Espanya que resideixen a Catalunya” no sembla que tinguin cap intenció d’anar-se’n per a tornar allà d’on eren els seus avantpassats, sinó perquè ja s’han incorporat del tot a Catalunya, formen part del seu paisatge humà i se senten “també” catalans. “També” perquè, a més, el poble català d’avui és integrat per gent nascuda a Catalunya o a Espanya, però també per centenars de milers de persones nascudes en els cinc continents, que parlen 282 llengües distintes i professen unes desenes de religions diferents.

El president d’Extremadura, el territori amb més funcionaris per habitant de tot Europa, va anar més lluny, arribant a amenaçar amb la “repatriació”  de no recordo ja quina xifra desorbitada d’extremenys i els seus descendents que, segons ell, viuen a Catalunya. Ja els ho ha preguntat aital president a a aquests ciutadans si se’n volen anar, si volen deixar Catalunya i tot el que hi han construït de material i sentimental, per a establir-se a un lloc d’on els en va expulsar la misèria, el subdesenvolupament i l’explotació econòmica dels cacics locals? Aquest plantejament de les identitats com a quelcom immutable, hereditari i excloent és rabiosament ètnic. Atribueix als fills, als néts, als besnéts i als propis pares la identitats dels avantpassats, sense tenir en compte la seva voluntat, la seva realitat i, sobretot, sense arribar a imaginar un estatus personal d’identitats simultànies, amb graus i nivells de pertinença i lleialtat distints i canviants. De segur que d’aquests pretesos “extremenys” n’hi ha molts que ja són catalans “només” i molts altres que són, amb naturalitat, catalans “també”.  Probablement, només a la Sèrbia dels anys 90 podríem trobar, a Europa, en èpoques recents, plantejaments com els que sovint ens arriben d’Espanya.

Per al nacionalisme ètnic i essencialista, la identitat nacional és una herència obligatòria de la qual no és possible alliberar-se. Per a una concepció cívica de la nació, la identitat no és una herència, ni pot ser una imposició, sinó una decisió voluntària, una elecció. Una societat com la nostra, que del segle XVI ençà és terra d’acollida, ha anat fonent –i continua fent-ho avui-  les identitats vingudes de fora amb la del país, fins a fer-ne una de sola i indestriable, plena de matisos. Només cal fer una ullada a la guia telefònica i llegir-ne els cognoms que hi apareixen per a donar-se’n. El problema de Catalunya no és d’identitat, sinó de sobirania. Per això estan totalment fora de lloc les declaracions de la presidenta d’Andalusia, en un acte del PSC (!), assegurant que, en cas de referèndum, s’obligarà els ciutadans a haver de triar identitat i, doncs, a renunciar a identitat. Doncs, no, senyora presidenta, no. En els referèndums d’autodeterminació els votants no han d’escollir o negar identitats, perquè cadascú continuarà tenint la seva, sinó, simplement, si, d’ara endavant, volen governar-se ells mateixos o bé prefereixen que els governin; si volen ser independents o s’estimen més dependre d’uns altres; si tenen ells la darrera paraula o aquesta és sempre reservada a uns altres, en un altre lloc.  

En els referèndums d’autodeterminació no es voten identitats, sinó sobiranies. La Catalunya independent i convivencial la farem entre tots, els que són catalans “només” i els que són catalans “també”. I aquest “també” inclou espanyols, andalusos, extremenys, argentins, marroquins, romanesos, senegalesos, pakistanesos, i tothom que s’hi vulgui incloure i no opti per quedar-se’n al marge. Perquè l’important, en un societat tan plural i diversa com la nostra, no és la identitat personal diferent en cada cas, sinó la identificació col·lectiva. Identificació amb un país, un paisatge, una gent, uns costums, uns valors, uns referents, unes emocions que acaben per assumir-se com a pròpies, sovint enriquint paisatges, referents i emocions anteriors. Només tenen futur les nacions obertes, les que es renoven i construeixen constantment, en un procés dinàmic, per sobre dels estats, inclòs el propi quan el tinguem. Un estat per als catalans de naixement i els de sentiment, per als catalans de tota la vida i per als que un dia van decidir començar tota una vida com a catalans. Al cap i a la fi, el país l’hem fet entre tots. Els que ja hi eren i els que van venir després. Ni només els uns, ni tan sols els altres. Justament, és per tot això que ens sortirem i guanyarem.