En dos mítings encadenats a Barcelona i a Terrassa Pablo Iglesias ha exhibit tríceps. El líder de Podemos va aplegar 4.000 persones a la cocapital del Vallès Occidental a la mateixa hora que el Barça liquidava la Lliga. Això és poder! Barcelona i Terrassa en Comú, si s’atenen els indicadors d’assistència als sermons, rebentaran la política municipal. Així ho canten també les enquestes. Els vells feus socialistes s’han rendit a l’oratòria i les promeses dels profetes del canvi.

En aquests dos mítings Iglesias va reprendre la fe inicial de Podemos. Abans de la consulta del 9 de novembre l’agitador de la Complutense s’havia compromès sense límits amb el dret a decidir dels catalans. El compromís, però, va girar a mesura que les enquestes donaven més i més perspectives a Podemos. Potser Iglesias va entendre que, si desafiava els poders fàctics de l’Estat, els que diu combatre, li tallarien les ales regeneradores. Això ha començat a passar. Lògicament, resignadament, Pablo Iglesias va supeditar el dret a decidir dels catalans al de tots els espanyols. A un hipotètic procés de reforma constitucional.

Encara dijous passat en una entrevista a RAC1 Pablo Iglesias va descartar la sobirania catalana condicionant-la “a la llei i a la Constitució”. Pitjor que el PSC. Perquè almenys Miquel Iceta accepta que, si en una reforma constitucional els catalans voten majoritàriament a favor del no, hauran de ser ells els qui decideixin de debò.

Però dos dies després, dissabte, Pablo Iglesias va tornar a proclamar a Barcelona:  “Jo no vull que Catalunya se’n vagi d’Espanya, però el futur de Catalunya l’hauran de decidir els catalans”. Volts i revolts. Això demanen, senyor Iglesias. Potser el líder de Podemos va recuperar la fe inicial commogut pel clima reivindicatiu de Nou Barris. O potser ajudava Ada Colau, i avui a Barcelona diu blanc i demà dirà negre a Madrid.

En tot cas i per si de cas, el líder de Podemos va matisar tot seguit: “Sobiranisme vol dir portar el teu avi a un hospital i que l’atengui gent competent”. Exacte. Sobiranisme vol dir això. Decidir de manera sobirana a què es dediquen els ingressos públics. A construir xarxes delirants de trens estèrils “per equilibrar territorialment l’Estat” o a dotar de recursos els hospitals públics. Els “traïdors a la pàtria” són els que supediten la voluntat popular a una altra que es proclama superior. Embrutar la paraula és confondre’n el significat. Driblar la semàntica. Sobiranisme és decidir si es fan retallades o no. No que ho decideixi un altre. Sobiranisme, a Catalunya, és que els catalans decideixin. Sense més trampes. Ni contradiccions encadenades segons el lloc on es parli.