Tenim massa bosc. De fet, tenim una quantitat exagerada de bosc. Segons l’Idescat, un 64,2% del territori de Catalunya és superfície forestal. Per a fer-nos una idea del que això significa, el mateix Idescat ens informa que, a la Unió Europea, el percentatge és del 43,5%, i a Espanya, del 41,2% (incloent-hi Catalunya, que estira el percentatge cap amunt). Com tantes altres coses, el bosc se’ns n’ha anat de les mans. Suma-hi que és un bosc mal o gens gestionat, i posa-hi al damunt el canvi climàtic, i no calen gaires càlculs més. No és que les Gavarres siguin un polvorí, com es diu ara que és allà on el foc crema. És Catalunya, que és un polvorí. Vivim damunt d’un maleït polvorí.

Fa cinquanta anys, bona part del bosc que ara ens sobra eren conreus, perquè hi havia els pagesos que hi havia d’haver. I n’hi havia perquè fer de pagès sortia a compte. El conreu no aporta només proximitat alimentària, i no només frena la despoblació. També és un tallafoc, perquè interromp el bosc: crea un mosaic paisatgístic que desconnecta masses forestals. Si el camp es deixa de treballar, hi creix el bosc i les masses forestals es tornen a connectar. Autopistes verdes per al foc. El retrocés galopant de la pagesia és un desastre polític, cultural, social i ambiental que cap govern de la Generalitat ha sabut/volgut/pogut evitar. Triï vostè el verb.

Després, està el tema de la propietat del sòl. A Catalunya tenim propietaris forestals de tota mena. El més gran de tots és la Fundació Catalunya la Pedrera, hereva de la Fundació Territori i Paisatge, que estava vinculada a la difunta Catalunya Caixa. La Fundació no la va absorbir el BBVA i funciona autònomament. Fa molts anys que compren bosc i el gestionen com Déu mana. Més de 6.000 hectàrees repartides per tot el país, a banda d’altres espais naturals. Però aquest és un cas extraordinari, perquè és un propietari que compra precisament per gestionar i protegir. I, a més, és un granet de sorra: sis mil hectàrees són el 0,29% de la massa forestal de Catalunya. Els boscos catalans estan bàsicament en mans privades. Segons l’Observatori Forestal, un 76%. I, atenció, en el cas del massís de les Gavarres que crema ara mateix, el percentatge és del 98%.

Gestionar bé un bosc és car, i entre els propietaris hi ha de tot. N’hi ha que volen i poden, que volen i no poden, que poden i no volen, i que ni poden ni volen. Sense una intervenció pública forta, doncs, estem i continuarem estant a la mercè de les bones o males decisions d’uns quants. I la intervenció pública que tenim en aquest tema és ridícula. L’economista Pau Llonch ho ha buscat i compartit en el seu perfil de la xarxa X: aquest any passat, la Generalitat va destinar 4,8 milions d’euros als ajuts als propietaris forestals perquè gestionin els seus boscos, és a dir, 3 euros per cada hectàrea de bosc privat de Catalunya. Una broma de mal gust, en un país que té un problema greu d’incendis.

La qüestió pagesa i la de la propietat de la massa forestal són dues cares de la mateixa moneda: la d’un model equivocat cultivat durant dècades. Ara se’ns cremen les Gavarres, i la investigació policial i el morbo periodístic s’orientaran a determinar si la responsabilitat concreta d’aquest incendi concret és de l’operari de la radial, de l’empresa que el tenia contractat, o de l’administració que va encarregar els treballs. Que es determini, però aquest no és el problema. El problema és que som un país que no pensa i no planifica, i que s’ha lliurat al creixement fàcil i tòxic del turisme i el totxo. Aquí va una idea: compra pública o expropiació massiva de massa forestal (hi ha interès general més general que la prevenció d’incendis de sisena generació?), per convertir la terra en explotació agrícola o ramadera extensiva a través de contractes-programa amb cooperatives arrelades al territori.

Un programa d’aquestes característiques mataria molts ocells d’un tret. Prevenció d’incendis, ús productiu d’un sòl que ara no rendeix, producció alimentària de proximitat (que es podria connectar a sistemes de distribució de preu just), fixació de població, revitalització econòmica de zones deprimides de l’interior del país, i avenç concret i tangible de sobirania sobre els recursos naturals. No hi ha programa antiincendis millor que aquest: molts més pagesos, molt menys bosc, i el bosc que hi hagi, gestionat com Déu mana, amb exigència i recursos. Però, per desgràcia, no ens governen Mamdanis (en aquesta columna direm Mamdani com a sinònim de polític d’esquerres focalitzat en les condicions materials de vida de la gent, que té idees realment transformadores, i que les posa en pràctica sense dilacions ni excuses), sinó buròcrates de partit.