Un dilluns a l'oficina estàvem tots amuntegats rere un mateix ordinador, nas enganxat a la pantalla. Comentàvem, miràvem i remiràvem el primer discurs de Jeremy Corbyn després de ser escollit el nou lider del partit laborista britànic. Corbyn cridava: "Som un sol món" apel·lant a l'eterna crisi migratòria o de refugiats -o a totes dues coses, si és que són diferents-; i jo, jo me'n feia creus que un hippy de tals proporcions fos ara el líder de l'oposició al gran senyor lord Regne Unit.

Era l'altre meitat del país arribant a la televisió (després de l'èbria llarga nit conservadora postelectoral). Era el Regne Unit dels treballadors de Sheffield, de les mares sense sostre de Londres, la dels immigrants sense vot ni veu que inexplicablement es feien un lloc al mass media –un miracle (o miratge) de la democràcia-. Era el retorn de l'esquerra clàssica (o vella –i per vella entenc sàvia aquí-) mentre a Europa tot és fer discursos pseudonous que fan olor de tancat, o pitjor, d'elitisme intel·lectual d'universitat progre; és el ser diferent per, després, fer el mateix que fan tots, i vull dir tots –l'esquerra de capelletes i la dreta de nas llarg-, "fer un Syriza" que deia en Baños, i segurament ja ho havia dit algú altre abans, fer completament el contrari del que s'havia promès, desprometre, que es veu que es pot, i molt.

Corbyn, el hippy desacomplexat, omplia hores de no-periodisme amb sorpreses divertides. Un professional del prestigiós (entre els rics, m'imagino) The Times deia que Corbyn es movia amb "una bicicleta maoista" (s'ha fet celebre la bicicleta, i el no-periodista, que suposo que és el que ell volia). A The Economist, amb els seus senyors –que jo imagino- amb barret alt, bastó i monocle, i els seus títols de Cambridge, Oxford, i avui segur també algun de Harvard –que fa modern, es feien un fart de riure amb una portada on titulaven "camarades, enrere!" amb una imatge editadeta de Corbyn, puny enlaire, amb un fons a l'estil revolució industrial, la UK de Max, entenc. L'home, Corbyn, és retro aparentment, però... el retro torna. El seu estil de carter dels anys 30 té quelcom de hypster que agrada a Londres i quelcom de rural que agrada al nord d'Anglaterra. Tant se'l ha caricaturitzat que Corbyn ha esdevingut –ja ara (!) un mes després del seu nomenament- un personatge de ficció, una metareproducció de si mateix, ergo, un líder. Un líder que molts veuen honest i integre. Potser els hipsters governaran-canviaran el món? o els hippies! O potser, com sempre, els idealistes. Aquesta vegada, però, esperem que siguin, els d'esquerres.

I això m'ha fet pensar en la CUP, i en el debat-guerra Mas sí, Mas no, i les converses secretes! Que van per llarg, van per llarg, diuen… per què els de la CUP... són tossuts! A mi, en canvi, l'idealisme de la CUP, que té quelcom de clàssic, d'honest, d'íntegre, de hippy, m'agrada. M'agrada perquè la història ha demostrat que mantenir-te fidel als teus principis és l'única cosa que val la pena en política (i en la vida, oi), perquè consens vol dir acord, no submissió. I perquè no baixar del burro és el que sempre fan els conservadors que ens han guanyat la batalla ideològica una vegada i una altre durant tot el segle XX i el que portem del XXI! Ser idealista no és dolent, és l'últim que ens queda, és el dret d'imaginar un món millor, per tots.