Cap a 1913 Gaziel, que tot just estrenava el seu famós pseudònim, va publicar a la col·lecció Biblioteca Catalana, uns assaigs, entre ells el titulat Les Viles Espirituals, on feia l’elogi de les viles i ciutats petites i en vantava les possibilitats de diversos serveis a què podien fàcilment aspirar; per a ell, les viles i ciutats petites, si bé no es podien comparar amb les grans capitals, tenien l’avantatge de manegar-se la vida diària amb tots els productes de proximitat, artesania i obradors, fins petita manufactura; els mancava, només, accentuar el to cultural, hi faltaven biblioteques i clubs de debat, ensenyament en més graus que els primaris, etc. Del resultat idealitzat en deia Vila Espiritual. Potser pensava en Sant Feliu de Guíxols, lloc del seu naixement, que en bona part complia aquelles premisses sobre la sòlida base d’una indústria, la del  suro, dominant a la població, però que estava encara òrfena de més “vida espiritual”. Això el 1913.

Els anys li van fer variar força el seu enfocament i, quan el vaig tractar, entre 1951 i 1956, i també en correspondència ulterior, tenia molt en compte que el corrent migratori vers les ciutats no coneixia fre, i que amb les seves úniques forces les famílies no eren capaces de consolidar una demografia alhora estable i tendent al creixement: era necessària una política de redistribució del país. Tenim massa concentració a la costa i prelitoral i queden molts buits a l’interior.

No em va dir mai com podria materialitzar-se la redistribució del país, perquè érem lluny de l’Estatut, ell va morir el 1964, però avui resulta evident que la redistribució o reequilibri de la població cal que es planifiqui des de les institucions pròpies.

Hi ha, endemés, el despoblament continuat de zones de muntanya i del rerepaís. Hi ha el turisme, que és un temporal factor d’atracció costanera de personal de serveis que altrament viuria a l’interior, hi ha els interessos immobiliaris que preconitzen l’augment de població a la costa.

A les terres interiors es posa en evidència el despoblament, amb l’agonia dels nuclis petits i fins mitjans, segons Miquel Àngel Estradé parlant de Les Garrigues; i la selvatització immediata,  en tancar-se la darrera casa.

Això, que sembla tema d’una pel·lícula, i que vaig constatar repetidament durant la confecció, entre 1968 i 1974, de la sèrie gràfico-literària Catalunya Visió, ha estat estudiat tècnicament per Ramon Queralt. L’esmicolament del nucli és sempre irreversible. Entrar en un poble abandonat, amb les cases sense sostre, parets caigudes, portals ressecats i esmicolats, marges escampats, fa entendre la magnitud de la tragèdia. Humana, sobretot.

Si mirem –i haig de cenyir-me al territori que tinc més prop- el mapa de Les Garrigues o de La Noguera, constatarem els enormes buits que s’obren entre poblacions a la segona comarca i el previsible espai que pot quedar lliure en la primera si el despoblament continua.  Hom parla de redistribuir el territori; escolteu, a la Noguera hi caben noves ciutats grans, i La Noguera té tres grans rius, amb riquesa en embassaments i energia. Una creació d’indústria hi seria possible i al seu entorn poblacions.

Quant a les Garrigues, comarca gran, té molt poca població. Malgrat la millora recent –però parcial- de les comunicacions, estan mancats d’una gran via general de nord a sud, a la qual poden convergir els ramals de cada població. Això hauria de ser un pol d’atracció per a empresaris i palesaria més seguretat en la fixació de la població indígena. No sé les indústries que hi cabrien, potser les noves. Per fer atractiva la fixació dels primers tècnics, caldria fer apetible l’habitabilitat, “ciutadanejar” els pobles, i, a banda del producte primari de proximitat, tal vegada estudiar per a les zones més àrides la introducció, com han fet alguns estat de l’oest dels Estats Units, d’herbei especialment resistent a l’eixut, on ubicar una extensiva ramaderia ovina. I inicialment desplegar, com es fa a d’altres llocs, camions-tenda que porten de tot, mena de magatzems especialitzats que visiten els pobles petits. Tot això sense oblidar la possible estratègia suggerida  per Estradé de fer una magna capital aglomerant Les Borges-Juneda.

De la utopia a la possibilitat, de la possibilitat a la realització; al capdavall, quelcom de molt capgirador és ineludible, un govern català ha de ficar-hi el coll i tothom  posar-hi molt d’estudi, que l’amor a la terra ja el tenim garantit.