Sí, sobre el concepte d’identitat nacional va la proposta de no sé qui (vull pensar que en clau irònica) de constituir la comunitat autònoma de Tabàrnia. Barcelona i Tarragona, on l’independentisme, diuen, ha perdut, reclamarien una comunitat autònoma independitzada de (la resta de) Catalunya, imitant així la de l’independentisme de separar Catalunya de (la resta d’) Espanya. Potser algú la trobarà enginyosa, però la proposta és mancada de la mínima cultura sobre el procés que va generar la Constitució espanyola de 1978. Vet aquí uns quants trets que no es poden oblidar.

La Constitució de 1978 dibuixava el que s’anomena un Estat federal asimètric, on dues vies d’accés permetien arribar a cotes diferents de competències, on es reconeixien drets forals a alguns territoris, on certes àrees arribaven fins i tot a tenir policia pròpia i /o una llengua diferent del castellà, tan oficial en el territori com aquesta. Justament aquestes diferències històriques i el seu reconeixement constitucional permetia utilitzar un llenguatge característic per a definir els dits territoris, tot i que confusament, propiciant així una conflictivitat entre centre i perifèria que ens ha acompanyant les quatre dècades de desenvolupament autonòmic.

En efecte, la Constitució parla de nació, nacionalitat i regió. I com en dret (ni en general en la llengua) cap terme és sinònim estricte, la diferència entre nació i nacionalitat és compatible, més encara, complementària de la diferència entre nacionalitat i regió. Així, de la mateixa manera en què la nació es declara indivisible (i d’aquí tot el problema entorn el referèndum sobre el futur de Catalunya) el dret a l’autonomia el tenen nacionalitats i regions, entenent que una nacionalitat és Catalunya, però no Múrcia. I a l’igual que no existeixen possibilitats de federació de comunitats (els Països Catalans, per exemple) tampoc de generar-ne altres que escapin al dibuix que fa l’article 143,1 sobre “províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes”, que és la descripció que correspon, entre altres, a Catalunya.

Ben cert és que a l’empara de l’article es van forçar realitats inexistents com la Comunitat de Madrid o una d’independent per a Cantàbria, i que fins i tot va servir per a l’elevació d’Andalusia a la via ràpida d’accés a l’autonomia, tot i la negativa d’Almeria, que és va fer entrar amb calçador per la via d’una llei orgànica. També es va forçar el “cafè per a tots” gràcies a les lleis orgàniques de transferències de competències, més enllà dels seus Estatuts, per a Canàries i la València (LOTRACA i LOTRAVA) Però en cap d’aquests casos hi havia possibilitats alternatives, al marge de què, com va proposar el professor Rubio Llorente quan el President Zapatero va demanar informe al Consell d’Estat sobre una eventual reforma constitucional, les realitats ja existents són les que són, i fóra bo explicitar-les tal com són en el text de la Constitució.

També és cert que una deslleialtat de tothom ha conduit l’estat de les autonomies a la seva situació de malaltia quasi terminal, però ara, ni que sigui per ironia, no es pot afegir més llenya al foc de les identitats sentides proposant que Barcelona i Tarragona, del bracet, són com una mena de nova Castella la Manxa, o de Rioja. Qui ho proposa pensarà que és una manera de ridiculitzar el sentiment de la meitat de Catalunya, o de dir que les lleis han de reflectir el que la gent pensa per majoria. Però amb la proposta es foten un tret al peu, perquè donen carta de naturalesa a la idea de la legitimitat d’una democràcia per sobre de la llei, i a la contingència de les nacions en raó del que una generació o una altra pensi. I no és justament això el que s’està dient en l’independentisme amb el reforç que suposen mil anys d’història i institucions catalanes? No sé si la de Tabàrnia ha estat una gran idea.