Probablement, el tret distintiu de l’ordenament penal respecte d’altres branques del dret és la seva facultat d’imposar penes de privació de llibertat en resposta a conductes especialment greus. Un cop abandonada la pena capital, la presó es converteix en la resposta de l’Estat modern a la majoria de crims de relativa gravetat i, a aquests efectes, la pregunta lògica esdevé la durada de la condemna. A propòsit de la iniciativa de derogació de la pena de presó permanent revisable (PPR) votada ahir al Congrés i a l’espera del pronunciament del Tribunal Constitucional, la mesura ha rebut la crítica gairebé unànime dels experts en dret penal d’arreu d’Espanya i ha tornat a ser objecte del debat públic, més encara a la llum del cas de Gabriel Cruz.

Breument, la PPR va ser prevista com la pena màxima en la reforma del Codi Penal del 2015. Amb la imputació d’una condemna de durada indefinida, es distingeix de la cadena perpètua en que està subjecta a revisió passat un període mínim de compliment, sempre superior a 25 anys, raó formal de la seva pretesa constitucionalitat. Tanmateix, els dubtes que ha comportat la mesura, al llindar de la legalitat, presenten una gran oportunitat per a reflexionar sobre la política criminal al nostre país. Una realitat freqüentment ignorada o menystinguda que, per a la seva correcta comprensió, requereix introduir els enfocaments de la tradició filosòfica occidental vers la utilitat de la pena.

D’una banda, les teories absolutes, i el retribucionisme en particular, veuen la pena com una justa compensació del mal causat. Al seu criteri, el càstig es fonamenta en el resultat de l’acció comesa i no té altra pretensió que la justa retribució de la conducta il·lícita. Un bon símil seria la Llei del Talió: “Ull per ull, dent per dent”. A l’altra banda de l’espectre trobem les teories relatives, que busquen evitar la comissió del fet delictiu per mitjà de la dissuasió. És el que doctrinalment s’anomena “prevenció general negativa”. També emmarcada dins les teories relatives, per últim, trobem la “prevenció especial”, definida per defensar l’individu com a destinatari de la utilitat de la pena. L’objectiu d’aquest plantejament és fer adquirir el convenciment de no reincidir a l’autor del fet delictiu i, a través de processos restauratius o reparadors, reintegrar-lo a la vida en comunitat sense suposar un risc per a la convivència.

Per insatisfacció del ministre de Justícia Rafael Catalá, tant l’evidència com la doctrina coincideixen en invalidar la defensa de la permanent revisable sota cap dels prismes anteriors. En primer lloc, el caràcter retributiu de la pena s’extingeix tan bon punt culmina el període mínim de compliment, ja que la motivació de l’extensió de l’estada a presó es fonamenta en la possible perillositat del subjecte i no pas en la pròpia gravetat del delicte. Cal dir, a més, que diversos treballs han demostrat la imprecisió dels pronòstics de perillositat (molt superior a la dels controls post-penitenciaris), fet que suposaria la permanència a presó de ciutadans que podrien viure en llibertat plenament reinserits. Pel que fa a la prevenció general, nombrosos estudis constaten que la imposició de penes més elevades no constitueix un fre per la comissió dels delictes que busquen evitar. Finalment, les elevades exigències de prolongació de l'empresonament efectiu (la revisió de la condemna es realitzarà als 25, 28, 30 o 35 anys, segons els supòsits), deixen de banda el mandat de reinserció social.

A més de no comptar amb un suport doctrinal ferm, la mesura suscita qüestions sobre la seva legalitat en atenció als drets humans i a la mateixa Constitució de 1978, tan esgrimida pel mateix Partit Popular. En tractar-se d’una condemna de durada indefinida, tot i estar tipificada com a revisable, el seu plantejament de permanència pot arribar a comportar la perpetuïtat. Això és perfectament interpretable com una vulneració, com a mínim tangencial, del principi de prohibició de les penes inhumanes o degradants, recollit tant al Conveni Europeu dels Drets Humans com a la Constitució. Per aquesta mateixa raó, la no determinació de la durada de la pena vulnera flagrantment el principi de seguretat jurídica i el principi de legalitat, també recollits a la Carta Magna espanyola, i exclou el principi constitucional de l’orientació de les penes a la resocialització de l’individu a casa dels llargs períodes mínims de compliment exigits.

Per concloure, no és agosarat, doncs, afirmar que la presó permanent revisable constitueix una aberració penal que ha intentat fer tornar a l’ordenament les ombres més negres d’un punitivisme prou conegut a Espanya. Que el Govern reivindiqui la PPR només s'explica per oportunisme polític, la seva debilitat parlamentària i la rivalitat amb Ciutadans, aquells «liberals progressistes» que farien bé de recuperar les idees de llibertat i autonomia de Stuart Mill. L’ús d’aquesta figura per part d’un actor polític, si més no, hauria de promoure la reflexió crítica de la ciutadania sobre una qüestió increïblement delicada, enormement perillosa, i, en un règim democràtic, indissociablement lligada al càlcul electoral, tan dependent de la visceralitat que caracteritza l’alarma social.

*Xavier Quer és vocal del Col·lectiu Catalans Lliures, think tank liberal.