L’ascens d’Aliança Catalana no pot explicar-se només com un gir ideològic d’una part de l’electorat independentista ni com una reacció conjuntural al clima polític. Hi conflueixen factors estructurals més profunds: canvis demogràfics accelerats, fluxos migratoris percebuts com a mal gestionats i una sensació creixent de desbordament dels serveis públics, especialment en municipis mitjans i petits. Quan aquestes transformacions no van acompanyades de polítiques clares ni de relats convincents, el malestar social tendeix a canalitzar-se cap a opcions que ofereixen respostes simples a problemes complexos. En aquest context, la normalització institucional i la baixa tensió política actuen com a amplificadors, no com a causes úniques, d’un vot de protesta que ja té arrels materials.
Amb un govern progressista estable a Madrid, el conflicte territorial s’ha refredat. I amb el conflicte gestionat, els partits que n’han estat protagonistes han quedat atrapats en aquest buit: són massa institucionals per competir amb la perifèria ideològica dels populismes, però massa retòrics per oferir una alternativa de govern creïble.
Aquest escenari és especialment perillós de cara a les municipals del 2027. El poder local és l’últim gran actiu estructural de Junts, i arribar-hi sense relat clar ni marc polític interpel·lador pel votant és una recepta per a la pèrdua progressiva de centralitat territorial. Mentre Junts dubta, Aliança Catalana creix, alimentant-se del malestar i de la sensació que el sistema està bloquejat.
Davant d’això, Junts, podria optar per una sortida tan arriscada com reveladora: deixar de sostenir definitivament la governabilitat espanyola i provocar deliberadament un escenari de tensió —fins i tot, de desorde— per reordenar el vot. No per responsabilitat institucional, sinó perquè la normalitat l’està ofegant. El conflicte, en canvi, li és familiar.
Deixar caure el govern de Pedro Sánchez podria respondre a aquesta lògica. No només com a pressió tàctica, sinó com una operació pensada per alterar el terreny de joc abans del 2027 i frenar el creixement d’Aliança Catalana en l’eix Vic-Manresa-Lleida mitjançant la reactivació d’un conflicte més clàssic i reconeixible.
Les darreres informacions sobre presumptes casos de corrupció i d’assetjament al voltant del govern de Pedro Sánchez ofereixen a Junts una coartada perfecta per fer aquest gir. Però convé no confondre justificació amb estratègia. Fer caure un govern no garanteix recuperar centralitat; només assegura assumir-ne el cost.
El debat de fons és que Junts encara no ha definit amb nitidesa quin ha de ser el seu horitzó polític de cara al 2027. Davant d’aquest escenari, el risc no és equivocar-se en una estratègia concreta, sinó confiar excessivament que el context acabi reordenant l’espai polític per si sol. En política, els canvis de marc poden ajudar, però difícilment substitueixen un projecte clar.