Els referèndums s'estan posant de moda. Ara bé, n'hi ha alguns que són legals, d'altres il·legals, d'altres que poden ser il·legals... i d'altres dels quals no se'n parla. Ara que els referèndums estan de moda també ho està parlar del dret internacional i de la seva violació. Igual que quan es tracta d'avaluar una consulta popular, el dret internacional a vegades no es viola, a vegades, sí. Tot plegat fa que un ciutadà poc cultivat en lleis vagi despistat per la vida. Si llegeix uns mitjans de comunicació, entén que el referèndum de Crimea és il·legal i que el de Catalunya va pel mateix camí perquè, segons les fonts més properes al govern central de Madrid, també xoca amb la santíssima legalitat constitucional. Si llegeix uns altres mitjans, entén que el referèndum de Crimea és lícit perquè s'aplica el dret a l'autodeterminació dels pobles i que, amb aquests mateixos barems, igualment lícits ho són el de Catalunya, Escòcia... o el de Venècia.

Venècia? Sí. Sobre aquest referèndum, que han organitzat alguns activistes i partits, me n'he assabentat a través d'un bloguista rus que, atesa l'actualitat de la regió i de la península de Crimea, ha tret els draps bruts de tot allò que els mitjans de la Unió Europea (UE) no estan explicant. Hores després, descobreixo la notícia també a la cadena britànica BBC –important, per allò de contrastar les informacions, com a bona periodista– i també a un mitjà alemany de poca volada (DWN) que informa sobre notícies eminentment econòmiques. Venècia, uns quatre milions de persones, es vol independitzar del govern central de Roma per tornar a la República sobirana veneciana de fa més de mil anys i, segons aquesta capçalera alemanya, per fugir de la corrupció del sud que és com una llaga per a tot el país i per guanyar, annualment, un mínim de 20 milers de milions d'euros. El resultat del referèndum venecià, que té lloc aquests dies i fins el 21 de març a través d'Internet, no serà vinculant, però vol servir per pressionar i enfortir el moviment ciutadà, un primer pas. El procés, em sona. Segons les enquestes, un 68% dels venecians es voldrien independitzar d'Itàlia.

Curiós, molt curiós, no llegir-ne absolutament cap notícia en cap dels grans mitjans alemanys, que, precisament aquesta setmana han informat a bastament de la visita, la primera, del primer ministre italià, Mateo Renzi, a ca la cancellera Angela Merkel. A la compareixença conjunta, els dos parlen del referèndum d'Ucraïna i el titllen d'il·legal. El venecià ni tan sols el mencionen.

No és el primer cop que es fa evident que a Alemanya, en el motor d'aquesta Europa unida avalada pel Premi Nobel de la Pau, hi fa tuf de censura. No és el primer cop que he de recórrer a mitjans estrangers per assabentar-me del que passa a casa, no em refereixo a Granollers, sinó a la d'adopció, la germànica. En el cas dels referèndums i de la llei internacional es va amb peus de plom. Aquesta setmana, el portaveu de la Merkel s'afanyava a dir diplomàticament, que el cas de Crimea no era comparable al d'altres països europeus i que si ve el de l'est violava la Constitució ucraïnesa, el del català calia avaluar-lo, analitzar fins a quin punt encaixava o no amb la Constitució espanyola. I ja hi som pel tros: una glopada més de subjectivisme referendarial. Quina serà la paraula definitiva que s'acabarà donant per correcte? La dels que criden que la del 9 de novembre serà una consulta legal o la dels que ja l'enterren per saltar-se les regles?

Els que argumenten que a Crimea s'ha votat amb l'amenaça de les armes, ignoren que el nou govern de transició de Kiev va ser fruit d'una revolta, d'un alçament, on el que dominaven també eren les armes, dins i fora del parlament. I més enllà de les armes, hi ha l'arma de la propaganda que en totes les consultes -des de la de Crimea fins a la catalana, passant per l'escocesa- i processos hi ha tingut i hi té un paper important; en tots els bàndols, en cadascuna de les postures -sigui el “sí”, sigui el “no”. Per tant, les regles són iguals i les aplica igual tothom. Per què només són uns els criticats, els que coeccionen?

Tant els que silencien el referèndum no vinculant de Venècia, com els que pengen l'etiqueta d'il·legal als de Crimea, com els que encara no es volen mullar sobre el cas català, són els mateixos que no van aixecar la veu quan Montenegro o quan Kosovo es van independitzar. El 2006 ningú va exigir que tot Sèrbia votés sobre si Montenegro es volia separar o no. Tampoc van demanar-ho el 2008, quan Kosovo es va declarar unilateralment independent. El dret internacional vigent llavors és el mateix que ara es diu que s'ha violat a Crimea i la Constitució sèrbia recull, igual que la de la majoria d'estats, que cal preservar la integritat territorial del país. Per què a vegades es viola i a vegades no es viola aquest dret, aquesta Constitució? Per què no es diu, ben alt, que en tots aquests casos, en tots aquests referèndums i declaracions d'independència hi ha un denominador comú que és el del dret a l'autodeterminació dels pobles, el d'una majoria que té el dret democràtic de decidir?