Sembla cada cop més evident que malgrat la "restauració marianista" per un costat, i els fulls de ruta encara formalment en vigor aparentin allò contrari, estem immersos ja fa temps en una etapa nova, tant a l’Estat com a Catalunya.

El cicle de conflictivitats començat en el bienni 2010-2011 ha quallat en una impugnació del sistema de 1978 que si és ja hegemònica en alguns territoris i en alguns sectors socials, ho és cada cop més en el conjunt de la ciutadania. Allò que el president Montilla en el seu dia parlant de les relacions entre Catalunya i Espanya havia anomenat desafecció, en certa manera s’ha generalitzat. Enrere no es torna, ni a Catalunya, però tampoc a Espanya. En aquest cas, sí que es pot dir que s’ha passat una pantalla, i estem definitivament en un nou entorn, caracteritzat per equilibris nous, i es podria dir que més avançats.

A l’Estat els partits tradicionals tenen menys del 50%, un electorat envellit i, en el cas del PSOE una desorientació profunda. Els nous no han desaparegut pas (a veure què passa amb llurs congressos, sobretot amb el de Podem) i han aconseguit situar al centre de la agenda temes que semblaven intocables. Algú pot definir d’una altra manera que no sigui terratrèmol el fet que avui PP i PSOE estiguin parlant de reforma de la Constitució o de pobresa energètica?

Però a Catalunya també els equilibris s’estan recomponent d’una manera nova. Passada millor vida l’etapa del “tenim pressa” –ja patrimoni només dels hiperventilats, o utilitzada, a estones, com a element de desgast de l’adversari– després dels gairebé cinc anys de tempesta allò que queda és una porció majoritària de la opinió pública que té assumides de manera molt profunda tres coses: la necessitat d’un canvi profund en les polítiques socioeconòmiques (en favor d’un model més equitatiu), la mutació profunda de les relacions amb l’Estat (amb intensitat i accents diferents, que van des de la independència a diferents grau d’aprofundiment de l’autogovern), i el rebuig a les polítiques involutives del PP.

Això en el seu conjunt semblen indicar les crítiques –aquestes sí, transversals– a la judicialització del conflicte polític, així com les enquestes de les que disposem, que dibuixen un quadre més complex del simple debat sobre la independència. S’ha parlat molt de les enquestes entorn al referèndum, però s’ha parlat menys d’aquelles que ens diuen que una majoria molt consistent de la ciutadania catalana estaria a favor de polítiques més redistributives, així com al control públic de diferents béns comuns, com ara l’aigua.
   
Les tres coordenades –canvi en les polítiques socioeconòmiques, aprofundiment de l’autogovern i rebuig a la involució–, són les que marcaran el debat i la realitat política dels mesos que venen, possibles eleccions incloses. Ho faran molt més que els terminis fixats, molt més fins i tot del referèndum, i segurament més d’un procés que, com l'hem conegut fins ara, està mort i enterrat. Queda per saber si els actors polítics i institucionals a Catalunya sabran sobreviure en aquest canvi de marc. I ja en tenim alguns indicis.

El PPC camina ja cap a una residualitat que ve de lluny: a Catalunya suma el descrèdit derivat de les actuacions del govern central, el fracàs de l'aposta lepenista de García Albiol i l’estrabisme derivat del fet que aquest últim compateix “escenari” amb un personatge de tarannà tan diferent com Enric Millo.

Tothom s'espera un desinflament de Ciutadans, després de l'empatx plebiscitari del 27-S. Però alerta: els últims moviments de Inés Arrimadas (com les seves ja famoses declaracions sobre la participació en una consulta pactada) els podem situar en bona posició davant de l'electorat moderat.

El PSC, malgrat tots els seus problemes sembla mantenir una certa estabilitat. Sobretot, a diferència dels seus correligionaris a l'Estat ha entès el canvi de fase i està disposat a jugar un paper interioritzant que no sempre serà força majoritària a l'esquerra.

Les CUP, malgrat inevitables sotracs derivats de la seva participació en la governabilitat, també sobreviuran, encara que potser amb menys presència en el Parlament en el futur. Però mai s’ha d’oblidar que pels anticapitalistes la dimensió institucional no ho és tot.

El PDECat i el seu espai, a falta d’una inversió de tendència inesperada, semblen ser les grans víctimes del canvi de cicle. L'aposta –tota  masista– per la excepcionalitat del procés, sembla haver-se resolt en una manera de tapar un buit de projecte que dura ja fa més d'una dècada i que, al menys a hores d'ara, no sembla tenir solució.

L’espai dels "comuns", tot i les incògnites derivades del procés de construcció en el qual està immers, el pressing constant al qual està sotmès i un objectiu repte de gestió de les expectatives i de demostració de solidesa, té un avantatge important. La seva eclosió es deriva justament de les mutacions dels últims anys, i del diàleg entre els moviments socials i ciutadans i una part de la política tradicional que ha apostat fort en clau de futur. En certa manera, és un espai que ja neix com a resposta a la nova situació.

Queda ERC, que malgrat (o potser gràcies? captant vot moderat?) les seves inhibicions en política social –des del debat fiscal a la negativa a tramitar la ILP d’educació–  totes les enquestes situen en la centralitat del tauler. Pot semblar una paradoxa que sigui així justament quan més sembla estancar-se la reivindicació independentista, però no ho és. ERC pot sobreviure al procés perquè no el necessita. Pot deixar de banda l'excepcionalitat perquè ningú li discutirà la seva solvència independentista. Pot –i així sembla dels últims moviments d'Oriol Junqueras-, fer dues coses alhora: mantenir la reivindicació de l'estat propi al fons i mentrestant marcar perfil institucional i fer política. Queda per veure si serà capaç de fer la segona d’aquestes dues coses.