No és cap sorpresa que la CUP es distanciï del Govern. Més aviat el contrari, tenint en compte la coreografia d'allunyament que han protagonitzat els anticapitalistes els últims mesos a mesura que s'acostava l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat. El ple d'aquest dijous ha servit per evidenciar la desconfiança entre Pere Aragonès i els socis de la investidura, que l'han acusat de posar en pràctica la "sociovergència republicana". Què volia dir amb aquesta expressió la diputada Eulàlia Reguant? Que l'executiu no està concretant cap gran transformació de les promeses abans d'arrencar oficialment la legislatura, i que les dinàmiques de poder es mantenien intactes. Es referia a la manera com s'ha pactat el traç gruixut dels pressupostos -amb els comuns, no amb el PSC- i, sobretot, al pacte entre ERC, Junts i els socialistes per renovar els òrgans caducats.

Una ullada als currículums dels nous integrants de la CCMA i del CAC, dues de les institucions renovades, permeten entendre fins a quin punt les estructures de partit han influït en el repartiment. La nova etapa a la Generalitat no ha servit per fer una tria diferent, seguint criteris més professionals que polítics, però també existeix una certesa: les crítiques -legítimes- a la manera de procedir provenen d'aquells que, en cas de governar o influir, seguirien exactament el mateix camí; o bé d'aquells que haurien volgut ocupar una de les cadires en repartiment i no se'ls ha tingut en compte al càsting final. En tot cas, la renovació era necessària, perquè no es pot criticar l'exercici caducat dels integrants del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i, al mateix temps, no aconseguir desbloquejar decisions rellevants que depenen només del Parlament.

A banda de generar una certa sensació de normalitat institucional, l'acord permet evidenciar fins a quin punt el PSC ja forma part de la dinàmica de pactes habitual de l'independentisme. Ja no és que Junts li facilités als socialistes la Diputació de Barcelona, o que ERC pactés amb ells -i la CUP- per desplaçar els de Carles Puigdemont de l'Ajuntament de Sant Cugat, sinó que ara els socis de Govern s'han acostat sense manies als socialistes per desbloquejar una situació enquistada. L'independentisme, amb més o menys entusiasme, amb la boca més o menys petita, ha arribat a la conclusió que no és operatiu un cordó sanitari contra el PSC. Les paraules -les crítiques de Junts als socialistes per haver estat còmplices del 155, o bé els avisos sovint buits de Gabriel Rufián cap al PSOE pel menysteniment als socis al Congrés- no lliguen sovint amb els fets, perquè el PSC ja disposa d'una posició central.

De fet, als de Salvador Illa només els falta pujar un graó en l'escala de la governabilitat: tenir la presidència o bé formar part de l'executiu. El més raonable és pensar que ho pugui fer en un Govern amb ERC -tenint en compte l'aliança existent al Congrés- i els comuns, sempre i quan els republicans estiguin en disposició d'abandonar el pacte que tenen des de fa una dècada amb l'espai de Junts i les anteriors formulacions de l'espai nacionalista. Tanmateix, els republicans insisteixen que és possible una aliança entre els de Puigdemont i els d'Illa, i de fet la veuen en aspectes com l'ampliació de l'aeroport, els Jocs Olímpics d'Hivern i el projecte de Hard Rock, tots tres amb veus crítiques dins d'ERC. En la negociació de pressupostos, segons els republicans, Junts va apostar pel PSC en lloc dels comuns en el moment que la CUP va sortir de les converses. Finalment, aquest dijous el conseller Jaume Giró -un dels triomfadors del dia- s'ha fet la foto amb Jéssica Albiach que des de la direcció de Junts s'havia intentat evitar el dia que es va segellar l'acord a Palau.

Els acords d'aquesta setmana evidencien que la CUP ja no és soci prioritari del Govern, que els comuns són els aliats més estables i que el PSC és indispensable per assolir consensos majoritaris en la renovació d'òrgans caducats. I, de fet, els socialistes també acabaran atorgant més legitimitat si se sumen sense embuts al Pacte Nacional per la Llengua i a la defensa de la immersió. Si algun dia Illa aspira a liderar el Govern o a formar-ne part, el blindatge del català ha de formar part de les línies mestres del PSC. Encara que, per ara, pesin més les ganes d'arreplegar les restes de Ciutadans que no pas fer-se fotos al costat del Govern en aspectes que poden lesionar la Moncloa.