Fa un any, una multitud envaïa la plaça del Sol de Madrid de forma inesperada i optava per quedar-s'hi. Començava el 15M, un moviment que amb diversos noms ha esdevingut planetari i fins i tot s'ha fet sentir al centre del món financer amb el moviment del 99% i Ocuppy Wall Street. Un any després, no són poques les veus que encara menystenen el moviment per intermitent, dispers i naïf. Molts analistes destaquen l'absència de concreció en les propostes i l'aparent improvisació. Afortunadament, i en clau local, sembla que ha minvat el soroll barretiner respecte a la poca catalanitat dels indignats, i sembla haver-se entès que si a Plaça Catalunya hi domina el castellà no és més que pel reflex de la realitat social de la capital del país (agradi o no).

Més enllà d'anàlisis de vol gallinaci o directament malintencionats, no és d'estranyar que polítics i mitjans convencionals no entenguin res del que passa més enllà del cabreig generalitzat per les mesures de la mal anomenada austeritat econòmica. S'hi busquen líders, una ideologia marc i es reclamen demandes concretes als indignats i, com ha de ser, el moviment s'oposa sistemàticament a proporcionar-los (Ningú no ens representa!). Una forma més correcta de llegir tot plegat és com un símptoma més d'un sistema que està en fallida, o encara millor, com un clima: un massiu crit d'afartament contra el sistema capitalista.

L'status quo, per si de cas, aplica les receptes que coneix per neutralitzar els moviments socials: fer-los entrar en una espiral de repressió (mobilització antirepressiva), o qualsevol altra de les 10 estratègies de la manipulació que tan bé va descriure en Noam Chomsky. Cal ser conscients, però, que moviments com aquest no són un bolet, són fills directes dels temps que vivim. La mobilització que més tard genera el 15M a Madrid, convocada per Democràcia Real Ya!, es coordina per les xarxes socials i té el seu origen en la cibermobilització contra la Llei Sinde, contra les descàrregues a Internet. No és doncs d'estranyar que, igual que a la xarxa, el moviment no tingui líders i la seva intel·ligència i estratègia sigui líquida, col·lectiva i global. Tot això és perquè funciona exactament com Internet, però al món real.

Això tampoc és nou, tot i que alguns integrants del moviment es sorprenguin: només cal observar el simbolisme (fins i tot gestual) d'una assemblea a qualsevol plaça per veure el paral·lelisme amb el moviment antiglobalització de fa 10 anys. Les llavors de Seattle van aconseguir radicalitzar a tota una generació i per això les propostes del 15M s'atreveixen a qüestionar radicalment el sistema. I és que de forma callada i autònoma, milions de persones petites fent coses petites estan posant els seus projectes i la seva intel·ligència, fins i tot sense adonar-se, al servei d'un canvi profund, esdevenint així el núvol de mosquits que la Naomy Klein descrivia l'any 2000 i que faria bé de rellegir qui vulgui entendre la natura interna del 15M i no vulgui repetir errors.