En el moment que, el primer d’octubre del 2017, les forces policials espanyoles van desplegar tota la seva violència desproporcionada, pròpia dels règims autoritaris contra les expressions democràtiques i pacífiques de la gent, una onada d’indignació va travessar el país de dalt a baix. Al costat de la ràbia produïda entre la població de totes les edats, ideologies i procedències, un altre sentiment va estendre’s també, instantàniament, com a taca d’oli: la solidaritat. Des del peu d’urna, protegint amb el propi cos, de les salvatjades dels uniformats la gent més feble per l’edat o constitució física, fins a encarar-s’hi amb l’argument de la paraula enfront dels qui tenen el cervell a la porra o a la mateixa alçada d’on la duen penjada, la reacció antirepressiva va funcionar de manera instantània, espontània i efectiva. Allà ningú no preguntava d’on era l’altre a qui protegia, ni què parlava a casa, ni què votava si ho feia, perquè del que es tractava era de plantar cara a la repressió per exercir com a demòcrates i catalans.
 
Quan es va conèixer la sentència injusta i venjativa del Tribunal Suprem contra els dirigents polítics i socials d’aquells dies d’octubre, es va produir una veritable onada de resposta ciutadana, de protesta contra aquella barbaritat judicial com no s’havia vist mai abans. L’anada a l’aeroport, gent de tota edat i condició, a peu, amb cadira de rodes i cotxets de canalla i tot, ocupant carreteres, autopistes, aeroport i vies de tren, va adquirir uns moments d’una èpica de revolta nacional increïble, com tants altres països han viscut en hores decisives per a la seva història. Aquestes i altres formes originals i imaginatives de protesta van tenir lloc en els punts més distants del país i en els llocs més inversemblants, en forma de pancartes, banderes, adhesius i altres fórmules creatives de contestació.
 
I no sols això. Milers de persones anònimes, lluny de qualsevol protagonisme, van fer l’esforç solidari de rascar-se la butxaca per aconseguir quantitats astronòmiques de diners amb què fer front a multes desproporcionades per evitar que altres compatriotes fossin privats de llibertat i empresonats. I la solidaritat econòmica va produir-se des d’aportacions modestes, però significatives per a qui les oferien, fins a col·laboracions realment substancioses pel seu import. Unes i altres van barrejar-se en el mateix sac de la resposta cívica fins a fondre-s’hi. La resposta a la repressió desfermada per l’Estat contra els dirigents nacionals en aquells dies singulars va ser espectacular, increïble, d’una generositat elogiable i allunyada de la tendenciositat esquda de les pràctiques sectàries. Calia fer les coses més fàcils als que eren a la presó o a l’exili, per haver estat els rostres visibles de la revolta nacional, condemnats a ser lluny de casa, la família, els amics, la feina i el paisatge sentimental més proper.
 
Però van arribar els indults, amb les excepcions de l’exili, i els nou empresonats van sortir al carrer i es van poder retrobar amb els seus, si bé inhabilitats temporalment per a l’acció política institucional. El seu alliberament va ser rebut amb la satisfacció lògica de qui sap que s’havia comès una injustícia i que, finalment, s’acabava una etapa d’adversitats personals. Però els poders de l’Estat van ser prou intel·ligents per generar la imatge, aquí, a Espanya, a la Unió Europea i a tot el món, segons la qual amb l’alliberament dels presoners polítics, també s’havia acabat la guerra política. És a dir, que un cop perdonats els líders per la magnanimitat de l’Estat, el projecte d’una Catalunya independent ja havia estat també abandonat, tot i que encara en perdurés una certa flaire estètica a l’ambient.  
 
Però, més enllà dels nou dirigents indultats i el sis que romanen a l’exili, en aquests moments hi ha més de 4.000 persones pendents de causes relacionades amb els fets del primer d’octubre als quals els catalans no podem deixar desemparats i, menys encara, no poden fer-ho els que un dia van dirigir la revolta. Perquè, tots aquests milers de compatriotes pendents de sentències de la justícia espanyola, no van fer res més que donar suport als acords presos democràticament pel Parlament que ells dirigien, en proclamar-s’hi la independència, haver votat pacíficament el primer d’octubre o haver sortit al carrer en senyal de protesta per empresonaments i sentències, pràctica del tot habitual en societats democràtiques.
 
Sovint fa l’efecte com si, resolt el tema dels de dalt, tant se val allò que succeeixi amb els de baix, els milers d’homes i dones anònims que no tenen un compromís amb la causa de la llibertat menor que el van tenir els de dalt. És inacceptable que municipis amb majoria independentista actuïn amb descurança en aquest tema, quan no demostren una complicitat passiva, per inacció, amb la continuïtat de la repressió, tot deixant els seus convilatans en la pura desassistència solidària. I també algunes actuacions de la policia de la Generalitat són absolutament sobreres per innecessàries.
 
L’emancipació nacional d’un poble necessita dirigents sòlids, preparats i que inspirin confiança, certament, però la independència nacional no és cosa de mitja dotzena de líders, ni de mitja dotzena de sigles, sinó de tota una nació. Reduir-ho als de dalt és oblidar que, sense els de baix, a dalt no hi hauria ningú perquè tots caurien en no tenir on sostenir-se. La força d’una nació és el seu poble, perquè no hi ha nació sense poble, ni ciutadans de categories distintes quan uns i altres, cadascú en el seu lloc de compromís, lluiten pel mateix, amb instruments distints: la independència del seu país. Una nació insolidària mai no serà una nació lliure.