La possibilitat que el català esdevingui un idioma oficial a la Unió Europea obre unes perspectives fins ara inimaginables. Sobretot per a un idioma que porta segles patint per la seva supervivència en el seu propi territori, sempre en condicions de persecució, discriminació o minorització, lluny encara de la plena normalització en tots els àmbits d’ús i per a totes les funcions habituals d’una llengua. En unes poques setmanes, pot dir-se que el català s’ha fet present a Europa, als mitjans de comunicació i en la publicitat, gràcies a l’acció institucional i al paper de la Plataforma per la Llengua, entre altres.

Llengua parlada en quatre estats europeus (Espanya, França, Andorra i Itàlia), tres dels quals de la Unió Europea, en cinc comunitats autònomes de l’Estat espanyol (Catalunya, Illes Balears, País Valencia, Aragó i Múrcia), en tres de les quals és també llengua oficial, i a la ciutat de l’Alguer, a la Sardenya autònoma. Hom ha donat la xifra de 10 milions de parlants de català, notablement superior a dotze idiomes ja oficials a la UE (búlgar, anglès, danès, eslovac, finès, croat, lituà, eslovè, lituà, estonià, maltès, gaèlic), una xifra semblant a tres altres llengües al vell continent (txec, portuguès i suec) i tan sols inferior a dotze de les 24 que són oficials a la UE (alemany, francès, italià, espanyol, polonès, neerlandès, romanès, grec i hongarès).  

Cal dir que, a més de la xifra esmentada de parlants residents a l’àrea lingüística, no es pot deixar de tenir en compte el més de mig milió de catalanoparlants de la diàspora, arreu del món, i convé no oblidar que, només d’originaris del Principat, hi ha més de 200 mil residents a la resta de l’Estat, fora dels Països Catalans. És tota una altra dimensió, certament, però que convé no passar per alt, atès que, en molts casos, les entitats en què s’agrupen aquests catalanoparlants de l’exterior disposen de les seves pròpies publicacions, en paper o bé en format digital, fet que deixa constància de premsa escrita en la nostra llengua, per modesta que en sigui l’edició.

Però el cert és que, sense moure’ns del Principat, no són pocs els que en desconeixen la pertinença a una comunitat de parlants que va més enllà dels rius i de la mar, més enllà de quatre províncies, i es limiten a mantenir una identitat idiomàtica sense cap consciència mínimament científica, sinó estrictament regional o autonòmica. N’hi ha que fins i tot creuen que les modalitats dialectals són, de fet, idiomes diferents. Aquesta actitud reflecteix la realitat dramàtica de la llengua catalana, mancada d’una habitual, antiga i sistemàtica comunicació interdialectal, dia rere dia. Als mitjans audiovisuals hi senyoreja, en règim de monopoli, el barceloní estàndard, amb tot el repertori habitual de barbarismes lèxics i calcs sintàctics i morfològics de l’espanyol. Alhora, generalment hi són absents no sols les variants rossellonesa, valenciana i les insulars, sinó també les de la Catalunya Nova, sigui Ponent, Camp de Tarragona o Terres de l’Ebre. I, a cops, quan hi apareixen no és des de la normalitat, sinó amb una barreja de folklorisme antropològic, exotisme o menysteniment mofeta.

Aquesta situació insòlita contrasta amb la realitat de l’espanyol, on, cada dia del món, en totes les cadenes de televisió, hi apareixen les diferents variants d’aquest idioma amb tota normalitat, cosa que fa que els televidents s’habituïn a les diferències que expressen. A banda de modalitats minoritàries, com les representades pel castellà a Espanya, al costat de l’andalús i l’extremeny, hi figuren també les variants més parlades i majoritàries de la llengua espanyola, com ara el mexicà i l’argentí, com la cosa més normal del món i sense cap necessitat de subtítols.

La noció de “som 10 milions” té un potencial extraordinari que, fins al dia d’avui, no ha estat convenientment utilitzat, segurament perquè tampoc, mai com ara, el concepte no havia aparegut en els mitjans de comunicació de masses, a propòsit del tema europeu. Caldria aprofitar aquesta situació, descoberta ara per molta gent que no n’era conscient o que no donava importància a la idea de comunitat lingüística, per treure’n el màxim profit possible a benefici únic de la llengua comuna, compartida per Catalunya amb altres territoris i que no és més del Principat que dels altres indrets.

L’acció institucional dels tres executius autònoms hauria de ser fonamental, però ara és impossible de comptar amb els governs valencià i balear. Només ens podem plànyer de tot el que s’hauria pogut fer i no es va fer quan hi governaven simultàniament majories democràtiques i progressistes, i si el partit socialista al País Valencià hagués tingut, el 1982, la valentia i la fermesa que llavors no va tenir en matèria lingüística i cultural, ens hauríem estalviat molts dels disgustos i problemes que hem patit després i que encara patim ara, amb tota la intensitat.

I és ara quan la Federació Llull, amb Òmnium Cultural, Obra Cultual Balear i Acció Cultural del País Valencià té un paper clau a desenvolupar si, d’una vegada per totes, es proposa una acció decidida, conjunta i coordinada, arreu del territori, amb la col·laboració d’entitats de la resta del domini lingüístic. Hi ha tot d’iniciatives possibles per a dur a terme de Perpinyà a Alacant, de Lleida a Palma, per potenciar la noció de “som 10 milions” al voltant d’una mateixa llengua que ens pertany a tots per igual. Em consta que estudien projectes amables, efectius, simpàtics, des d’una visió plural de la llengua i no centralitzada, que podrien ser de gran efectivitat i tenir bona acollida si es plantegen des de la normalitat i l’ambició i a tot el territori alhora, cercant alguna data emblemàtica com a Diada de la llengua.

Els mitjans audiovisuals haurien d’incorporar habitualment tertulians d’altres variants dialectals, justificadament, en comptes de col·laboradors que no parlen català, però que cobren per aparèixer en mitjans catalans parlant espanyol. La necessitat d’un espai de comunicació i un mercat cultural comú a tot el territori és imprescindible si volem mantenir un mínim de consciència i cohesió en els territoris dels 10 milions. No pot ser que estar al dia dels llibres i revistes que apareixen arreu dels Països Catalans sigui una missió impossible i no existeixi cap referent centralitzat i segur de consulta de novetats. Espectacles musicals i teatrals haurien de circular amb normalitat pertot arreu i, a tall individual, practicar un turisme nacional, de proximitat lingüística i cultural, hauria d’esdevenir una pràctica regular entre la nostra ciutadania. Una forma més de donar vida al projecte de futur compartit  a què podem aspirar aquests 10 milions d’europeus.