Catalunya és a punt d'arribar als 8 milions d'habitants. La frontera s'assolirà amb tota probabilitat en el segon semestre de l'any, tal com detallava Nació en una informació exhaustiva de Roger Tugas Vilardell, elaborada a partir de l'última actualització de l'estadística contínua de població de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). El nou pes demogràfic del país -un creixement només frenat temporalment per la pandèmia de la Covid- s'explica sobretot pel factor migratori, un fenomen que permet obrir una reflexió sobre els beneficis i també els reptes que implica la transformació de la població.

L'última gran onada de nouvinguts va ser la de la dècada 2001-2011, quan van arribar a Catalunya fins a 1,1 milions de migrants. La projecció actual segueix el mateix ritme, amb impacte en una piràmide d'edat que, sense nouvinguts, seria encara més envellida. Un milió i mig de catalans tenen 65 anys o més, aproximadament tants com n'hi ha de menys de 20 anys, mentre que a principis dels 90 la base de la piràmide, on hi figura la gent jove, era molt més ampla. El degoteig migrant, doncs, permet rejovenir la població i, de retruc, contribuir a fer més suportable el sosteniment de les pensions i els serveis públics bàsics. Per molt que es repeteixin discursos que flirtegen amb la xenofòbia, no hi ha estat del benestar possible sense l'aportació migrant.
  
La fotografia demogràfica interpel·la les administracions. Bona part de les persones que arriben a Catalunya s'instal·len en les zones urbanes més poblades, pel nexe amb l'oferta laboral, no sempre ben remunerada per un model econòmic massa basat en el sector serveis, ancorat en el turisme de low cost, a diferència del que passa al País Basc. Resulta imprescindible, doncs, una política d'habitatge de visió metropolitana que asseguri l'accés al lloguer mentre es garanteix el reforç dels serveis públics, del transport a la sanitat, de l'escola als recursos socials, sense oblidar la connexió entre la formació i el mercat laboral. 

Però l'evolució de la realitat poblacional també reclama imaginació per assegurar el futur del català, en un estat de salut crític. La reculada en l'ús social de la llengua es constata en les estadístiques. Dues dades aclaridores: la primera, el català ja no és l'idioma habitual de la majoria dels joves en cap dels districtes de Barcelona; i, la segona, menys de la meitat del professorat de 4t d'ESO s'adreça en la llengua del país al seu grup a classe. 

En la Catalunya dels 8 milions es necessiten polítiques lingüstíques desacomplexades, amb impacte en l'escola, la cultura i la comunicació, també al carrer i l'administració. L'exigència d'un nivell avançat de català hauria de servir de filtre per accedir a la docència, els treballadors públics haurien de dominar la llengua en el contacte amb el ciutadà, la retolació de comerços no hauria de permetre un calaix de sastre ampli sense sancions, i caldria assegurar l'influx dels mitjans públics en les noves generacions amb una oferta atractiva mentre s'obren vies solvents en les plataformes de continguts audiovisuals. Però, sobretot, hauria d'instal·lar-se la percepció que, per treballar a Catalunya, la llengua pròpia és necessària i de valor afegit. Amb les eines d'un estat tot seria més senzill, certament. Però no aplicar l'ambició lingüística en els propers anys arraconarà el català a la categoria de patrimoni minvant.

En la dècada dels 80, la Generalitat va idear la millor campanya publicitària de la seva història, la del Som 6 milions. Es van emetre una sèrie d'anuncis televisius que incentivaven, per exemple, la pràctica de l'esport, combatien l'abús de l'alcohol i el consum de tabac, i alimentaven el repecte a la natura per evitar incendis forestals. N'hi havia un que demanava respectar a consciència el català, evitant canviar de llengua quan l'interlocutor era castellanoparlant. La radiografia demogràfica era molt diferent, però l'ambició del moment era de construcció nacional, amb la llengua catalana al centre. Ara, com llavors, amb els anuncis no n'hi ha prou.