Moltes de les conquestes socials, molts dels principis que avui tenen rang de llei, abans foren somnis i desitjos. Josep Carner, Salvador Espriu, ens parlaven d'Europa quan només era un somni, una esperança. Tot i que l'exili polític va conèixer una Europa que s'autodestruïa, les organitzacions antifranquistes es caracteritzaven per ser europeistes i evitar l'enrocament i l'aïllament.

Consideraven que el nucli fundador del que avui coneixem com a Unió Europea eren estats amb principis democràtics i amb un fort compromís de defensa sempre imperfecta i sotmesa a la diferent intensitat de l'alternança política de sistemes de protecció social.

Foren europeistes quan menys raons tenien per ser-ho. Mentre a bona part de l'Europa Occidental s'estructuraven democràcies parlamentàries i es parlava de l'Estat del Benestar, Espanya persistia una dictadura militar que gaudia de més reconeixement internacional del que haurien volgut. I malgrat tot, insistíem a voler anar nord enllà i en proclamar en les NN. UU "I am a catalan" de Pau Casals

Finalment, oficialment l'any 1986 signàrem el tractat i acceptàvem una Europa que quan vota acostuma a votar conservador i que quan les majories són conservadores, les polítiques no sempre són d'estímul a la inversió pública ni d'avenç en drets socials. Aleshores, cal recordar que en democràcia a vegades guanyen els altres, però no per això cal renegar-ne.

A aquesta Europa que des de fa 33 anys també la construïm i destruïm nosaltres l'hem fet culpable de tot el que el segle XXI ens ha complicat. De la dificultat de redistribuir riquesa amb sistemes fiscals que no poden o no saben, controlar produccions globalitzades o de totes les desigualtats mundials tot i que la meitat de la despesa pública en sistemes de protecció social es produeix en aquesta Unió Europea.

No és l'Europa que jo voldria, però segueix essent la meva Europa. L'europeisme que depèn de si la darrera resolució d'algun dels seus organismes m'afavoreix més o menys, no m'interessa. No m'interessa aquesta dreta populista que no entén que els tribunals europeus són, per decisió pròpia des del dia que vam incorporar-nos a la Unió (llavors Comunitat), part del nostre sistema d'interpretació normativa.

És molt possible que no hagin considerat necessari llegir-se el Tractat de Funcionament de la Unió Europea i que si un dia van començar a llegir-lo, no arribessin a l'article 267, el que estableix que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea serà competent per a pronunciar-se amb caràcter prejudicial sobre la interpretació dels tractats i sobre els actes de les institucions i organismes de la Unió, aquesta Unió que nosaltres en som part.

Impresentable, certament la reacció de Vox i d'altres sectors conservadors, disposats a renegar d'una Unió que cal millorar amb intenció de preservar-la dels seus enemics, les altres grans organitzacions polítiques del món que volen veure com es fracciona i debilita: EE. UU, Rússia, Xina....

La decisió, interessantíssima del TJUE establint que el sufragi dels ciutadans europeus és directe i no pot veure's condicionat per decisions interposades per les circumscripcions estatals, fa més directa la nostra representació en el Parlament Europeu i alhora aproxima aquestes institucions que sempre havíem considerat allunyades i que la participació en els comicis sempre ha presentat índexs d'abstenció massa elevats.Dissortadament aquesta interpretació és fruit d'una consulta prejudicial d'Oriol Junqueras, sobre l'obsedida decisió del jutge instructor i el Tribunal Suprem de mantenir-lo en presó preventiva i no permetre-li accedir a la seva condició plena d'eurodiputat.

D'aquesta decisió i de les conseqüències immediates d'accés a l'acta d'eurodiputats de Carles Puigdemont i Toni Comín, se'n dirà a partir d'ara doctrina Junqueras. Oriol Junqueras segueix empresonat, ara per sentència ferma encara que amb la pena d'inhabilitació suspesa. Podríem pensar que l'extrema dreta s'ha fet euroescèptica arran d'aquests fets, però ens equivocaríem, l'extrema dreta sempre apel·la a l'egoisme, al mínim esforç i a la insolidaritat entre pobles. Tristament a vegades, perquè és fàcil deixar-se arrossegar per aquests sentiments, triomfa i obté gran suport ciutadà.

Però en l'estranya concepció d'aquesta Europa que amb la seva (que també és nostra) decisió ha intentat protegir a cada ciutadà formi o no part d'una minoria que el seu estat voldria silenciar (el cas de Tusk és molt interessant), sorprenen les declaracions de qui fou el nostre president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en entrevistes i fins i tot en articles d'opinió, criticant amb duresa les institucions europees quan no li són favorables. L'europeisme no pot vinclar-se fàcilment perquè és el projecte polític més difícil de sostenir en el temps i passarà per moments de tota mena (vegis el Regne Unit en la rabiosa actualitat, aliant-se egoistament amb EE.UU i el seu intent de debilitar-nos).