Enhorabona a tots. Sí, a tots a tots, homes i dones, enhorabona per viure aquí, per ser-hi ara. Per poblar aquest país de les meravelles i fer-ho en aquests moments, en un any que serà per tu, per mi, per ells, per tots nosaltres (tata-txan!) un any històric.

Amb el temps, els propers mesos seran estudiats i memoritzats pels escolars de la República de Catalunya i n’estic segur que més d’un alumne comentarà al seu company: "–Uaaala, com m’hauria agradat viure durant aquella època de batalles dels mitjans, de corruptes, de jocs diplomàtics i, també, de joc brut, molt brut."

Després dels dotze grans de raïm, del cava, del petó de l’altre dia i mentre moria el tretze, vam entrar a la dimensió desconeguda, l’any clau i fonamental, apassionant per a sobiranistes nous i antics de barres i estrella, però també per a unionistes, per a constitucionalistes que tenen tot el dret de defensar, ep, amb paraules, la "indisolubilidad de la nación española". Que pengin uns les barres i l’estrella al balcó, que pengin altres la "rojigualda", que plantin uns pocs la bandera pirata entre la roba interior i les fulles de maria del terrat i que ploguin arguments.

I endavant independentistes, federalistes, unionistes, pirates, filatèlics, numismàtics...amunt els cors! Omplim les copes de cava, de vino espumoso aragonés o de rom i brindem, brindem perquè la partida d’escacs sigui èpica però no eterna, dura però no violenta. Brindem perquè les balances s’omplin amb les raons d’uns, les raons dels altres i les raons del PSC. I aleshores, el dia de la verge de l’Almudena, patrona de la Villa de Madrid (9 de novembre), quan no ens hàgim posat d’acord, que decideixi la majoria, la majoria dels ciutadans d’aquest territori amb una cultura comuna, amb una llengua comuna, amb uns costums i unes lleis comunes. Aquest territori conquerit pels romans, pels ibers, pels gots, pels alans, pels musulmans, pels espanyols, per Caixabank (la caixa de la infanta), pel Banco Santander, per Messi, pels xinesos i pels russos...

Tot això fa mesos que es mou i ho dic sorprès i amb orgull, jo era dels que pensava que el pactisme i el seny català eren, només, disfresses per amagar una covardia molt catalana. I sembla que no, que estava equivocat, sembla que som i, fins i tot, m’atreveixo a escriure que sembla que serem.