Aquesta setmana que ha acabat pot servir de gran exemple per il·lustrar fins a quin punt Catalunya es capaç de moure’s i remoure’s a gust dins el fang. Tothom sabia que els tests d’estrès de l’Autoritat Bancària Europea acabarien suspenent dues caixes catalanes. Fins i tot els seus directius i també el mateix Banc d’Espanya havien avançat els contrapunts necessaris per desautoritzar la nota de tall final. Uns arguments, val a dir-ho, més o menys raonables. L’Autoritat Bancària Europea, per exemple, per molt autoritat que sigui, no és infal·lible i no ha volgut considerar dos conceptes que poden resultar determinants en el recompte final. D’un costat, les provisions genèriques que ha anat acumulant el Banc d’Espanya. De l’altre, les plusvàlues que algunes caixes han aconseguit per la venda d’actius. Però, malgrat conèixer des del primer moment aquesta distorsió, totes les entitats catalanes s’han presentat al test d’alcoholèmia. I si ho han fet, per què es queixen després que els agents han considerat la Fanta com a element nociu?
El test d’estrès no és l’únic indicador que demostra fins a quin punt aquest país està més pendent de la febre que no pas de la teràpia que el podria curar. I que celebra amb exclamacions melodramàtiques cada dècima de pujada. Tots els indicadors econòmics són detallats amb acarnissament per una premsa que sembla gaudir omplint les portades de males notícies tan recurrents com previsibles. Les gràfiques de l’atur han substituït les quadrícules de les travesses del futbol. Fins i tot les maniobres delirants de les agències de qualificació nord-americanes ocupen més planes als nostres mitjans que als mateixos Estats Units. Capítol a part s’han guanyat les declaracions contumaces i obsessives dels consellers de la Generalitat per deixar ben descarnat el mal de què hem de morir. I no callen mai mentre el seu president es dedica a acudir cada dia a dues o tres empreses per animar-les a continuar bregant soles contra la crisi.
Silvio Berlusconi és denunciat sovint des de Catalunya com el contraexemple. Com el polític saltamarges i taulells més nociu i corrosiu del sistema polític europeu. No cal dir que la majoria d’aquestes crítiques estan ben fonamentades. Ara, Berlusconi, ni que sigui pels problemes propis afegits, ha mantingut enfront de la crisi una actitud reservada i prudent. No en parla gaire ni ho fa amb obsessió recreativa. Quan els especuladors internacionals han enfilat cap a Itàlia i les falles de la seva economia han quedat al descobert s’ha limitat a proposar al Parlament un paquet de restriccions, rebaixes i ajustos que deixen en bolquers les tan cantades retallades del govern de Catalunya. L’antibiòtic italià serà més o menys discutible, però, en tot cas, és discret i efectiu. Mentrestant, l’opinió pública catalana espera amb deler la pròxima mala notícia per agreujar-la si és possible.