Entre les sèries i pel·lícules que he vist darrerament, s’hi troben diverses produccions catalanes de qualitat i gust ben diferent. Les pel·lícules, curiosament, han estat dos drames rurals. La primera ha estat Tros, una història senzilla de Pau Calpe, amb una magnífica interpretació de Pep Cruz i Roger Casamajor. La segona la vaig veure fa pocs dies al cinema i es tracta de Suro, del basc Mikel Gurrea amb els papers principals per Vicki Luengo, Pol López i Ilyass El Ouahdani. Un film ambientat a l’Empordà i que té una parella d’arquitectes urbanites com a protagonistes. Em va agradar força, francament, i vaig sortir del cinema pensant que es puguin fer pel·lícules en català amb normalitat a vegades no només és qüestió de públic potencial o de pressupost, sinó també d’una cosa tan senzilla com voler-ho fer.

Per altra banda, entre les darreres sèries vistes hi ha Autodefensa, amb codirecció de Miguel Ángel Blanca, Berta Prieto i Belén Barenys, on les dues codirectores esdevenen també protagonistes de la història. Una sèrie que enganxa perquè els capítols són càpsules de 15 minuts de temàtica diversa i àgil, però amb un patró comú: el retrat molt particular d’una joventut barcelonauta acomodada, que es mou en l’ambient cultural de la ciutat i que sembla no tenir gaire més preocupacions que la quantitat de metamfetamina que consumirà durant el cap de setmana. Una mena d’Euphoria a la catalana amb força pretensions i on ens volen fer passar gat per llebre —és a dir, banalitat i esnobisme per transgressió— on, per cert, a diferència de les dues pel·lícules comentades, el català queda relegat purament a l’anècdota.

L’altra sèrie no la puc valorar amb tots els ets i uts perquè no l’he acabat. De fet, ni tan sols he pogut passar del primer capítol. Es tracta d’Smiley, l’adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre de Guillem Clua capitanejada per dos actorassos com en Carlos Cuevas i en Miki Esparbé. Sincerament, malgrat la meva simpatia pels protagonistes del culebrot, la història no em va enganxar gota. No obstant això, el que em va deixar més amargor a la boca és el retrat cosmopolita on de nou, com en el cas d’Autodefensa, el català hi apareix com un element rar, llunyà i plenament prescindible. Sigui dit però, que en aquest cas la sèrie es pot veure doblada en català a Netflix —ja era hora una mica de normalitat— però la versió original, malgrat que tant el creador de la història com els actors protagonistes són catalans, és en castellà.

Tot amb tot, no deixa de ser paradigmàtic que dels quatre exemples donats, els dos drames rurals emprin el català amb tota normalitat i els dos retrats urbanites situats a una Barcelona artificiosa —que jo que hi soc nascut i hi he viscut 30 anys, ni la conec ni la reconec— el català només hi aparegui a tall de coros y danzas regionales. I amb això no estic dient que el missatge de les pel·lícules Tros i Suro sigui que el català és cosa de l’anomenada «Cabralunya» —el que més finament alguns en diuen territori, cosa que és el mateix, tot el que queda del país si li restes l’AMB— sinó que aquestes dues pel·lícules ens mostren l’evident camí que es pot fer de tot en català i a més fer-ho molt bé i de forma desacomplexada. Que en català també es poden omplir estadis plens fins a la bandera com ha fet Zoo aquest passat cap de setmana a Barcelona des del Palau Sant Jordi, que pots guanyar un Os d’Or al Festival de Berlín, com ha fet Clara Simón amb Alcarràs i que en català fins i tot pots aconseguir, com ho ha fet Irene Solà, que The Guardian valori Canto jo i la muntanya balla com un dels llibres més importants de ficció de l’any 2022.

És evident que per alguns som i seguirem sent una anècdota regional entre incòmoda i pintoresca. Però hi haurà molta altra gent, lluitant a voltes contra vent i marea, que continuaran fent de la llengua pròpia del país una eina de normalitat en tots els àmbits, i quan convé també fent caure els grans murs de formigó dels prejudicis i l’autoodi.