La Creu de Sant Jordi per a Estopa. Tornem-hi. Debats i cridòries que no cessen. Parlem de l’artista català contemporani més escoltat i que continua despatxant més entrades, com vam poder comprovar fa unes setmanes en el seu concert al Parc del Fòrum, i que es prodiga per les Espanyes i per les Amèriques. Dos germans que van respirar a casa la rumba catalana, perquè el seu pare, el Pablo, vingut de Zarza-Capilla, Badajoz, frisava per Peret i l’imitava deixant-se les patilles en el seu honor. El gran Peret, sí, que, per cert, va fer el gruix de la seva carrera en castellà.

Cal recordar que la dinàmica per atorgar la Creu de Sant Jordi no parteix de la Generalitat, sinó que algú aliè a la figura que vol homenatjar s’ha de dedicar de manera desinteressada a formular la candidatura tot elaborant un dossier amb un argumentari ben desenvolupat i tota quanta signatura pugui arreplegar. Després, el Govern farà la tria. El procés pot quedar obert i anar acumulant raons, mèrits i firmes d’un any a l’altre fins a assolir l’objectiu (o no).

Per tant, si hi ha artistes o creadors nostrats que per ara no han estat distingits amb la venerable Creu, tal vegada és perquè no hi ha hagut ningú que hagi fet la feina, un aspecte fonamental en el món tal com el coneixem. Les coses s’han de treballar. Dit això, no farem veure que no hi ha un sentit polític en la tria d’Estopa, travant un bonic equilibri poètic amb la Companyia Elèctrica Dharma. I amb Joan-Carles Doval, val a dir, honorable paladí de la indústria discogràfica. Aquí hi rau una idea de país, derivada de la percepció que Catalunya és tot allò que hi ha a dins. Una visió que, com observem aquests dies, a algú (segurament, una minoria estrident) li pot semblar excèntrica i forassenyada. Tenim de tot.

Alhora cal anar amb compte amb les caricatures: Estopa, com aquells xicots que venen del lumpen metropolità, aliens a la cultura catalana. Doncs no ben bé, senyors. Els Muñoz són fills d’una família de classe treballadora i emprenedora, d’uns pares que van obrir un bar i s’hi van deixar les celles per fer-lo prosperar. Com tanta i tanta gent, de parla castellana o catalana, tant se val (perquè la classe treballadora catalanoparlant també existeix).

I pel que fa a la llengua, ells no van viure la immersió, però expliquen que els nanos de Sant Ildefons, a Cornellà, cada tarda, quan jugaven al carrer, ho deixaven tot per anar a veure Pacman i Bola de drac a TV3. De fet, tots dos germans, en els seus anys adolescents, van arribar a fer algunes cançons en català, mai enregistrades en discos oficials, com ara "Formatge i pernil" o "Més vi": "Més vi, vull més vi, fins a emborratxar-me / Vull nedar en un mar d’alcohol / No vull sortir del llit, sigui com sigui vull més vi". 

No som tan lluny, uns i altres, i Estopa no poden ser un símbol ultramuntà perquè ens el tirem pel cap, ressuscitant guerres extemporànies, que són pura nostàlgia d’una Catalunya inexistent. Ells són gent normal que ha fet coses excepcionals. Quin país del món que vulgui respectar-se a si mateix podria donar-los l’esquena, fent que així aquest país sigui més petit del que ja és? Creu de Sant Jordi per a Estopa? Esclar que sí.