Sorprèn el nou disc de Sopa de Cabra, La gran onada, perquè no estem gaire acostumats a veure créixer en públic, com diria Lou Reed, les nostres bandes de rock, i a constatar que elles també van canviant a poc a poc, com un reflex de nosaltres. En aquest àlbum el grup sembla tenir poc a veure amb la colla de músics que un dia van signar cançons com ara 'El carrer dels torrats', Blujins-roc o El sexo, de la mateixa manera que tots ens podem endur un bon ensurt quan ens treuen una foto de fa una pila d'anys.

La gran onada és el disc menys rock'n'roll de la història de Sopa de Cabra, tot i que no deixa de ser alhora un àlbum de rock, perquè aquesta etiqueta engloba moltes més expressions i matisos estilístics. Un rock serè i una mica espiritual, que té més a veure amb l'emoció, la filosofia i l'observació del món que no pas amb les disbauxes del carrer i la carn. Sense 'riffs' de guitarra de llibreria, acollint-se als mitjos temps i als ambients elaborats, i atrevint-se a tocar grans temes universals: la fragilitat de les relacions humanes, la consciència col·lectiva del bé, el trànsit dels temps i dels cicles culturals, la capacitat de posar-te en el lloc de l'altre.

Continuen sent cançons, i desprenen un alè pop, amb tornades dignes de sumar-se a les fites de la banda, com les d'Em trenques el cor (aquesta, amb arrencada rockera) i 'Entendre l'amor'. Hi trobem aquí senyals gens corrents en un disc de Sopa de Cabra, com la subtil guitarra 'afro', amb ressons de Paul Simon, i els minimalistes 'beats' de 'Farem que surti el sol'. I és com si Gerard Quintana hagués acabat trobant allò que buscava fa setze anys a 'Les claus de sal', treball en solitari on explorava camins lluny de la sonoritat més canònica de Sopa. La justícia còsmica, quina si no quan parlem de qui parlem, haurà volgut que ho hagi aconseguit de la mà de Josep Thió i dels altres companys de grup.

És possible que, en un parell de generacions, el rock hagi passat de ser massa modern perquè agradi als teus pares a massa vell perquè engresqui els teus fills i, encara que la sensibilitat no té edat, 'La gran onada' pot ser una obra abocada al consum dels qui han crescut amb Sopa de Cabra. Però, si és així, que s'haurà de veure, cal remarcar l'honestedat de la banda a l'hora de no pretendre semblar el que ja no és, i de desinteressar-se per eternitzar els vells rituals del rock'n'roll si ja no s'hi senten reflectits. Més encara quan som a un país on la música en viu passa tan sovint per les festes majors, escenari del qual Sopa de Cabra abdica a consciència.

I al capdavall, si prenem en consideració el conjunt de la seva carrera (pensem en Sss..., en Nou o en Cercles), convindrem que quedar-se clavats a un mateix lloc no ha fet mai per ells. Sí, hem de concloure que La gran onada, amb la seva lluminositat melòdica, els seus plans sonors aventurats i la seva tènue mística, no és sinó un disc genuïnament Sopa.