Aquest passat divendres va celebrar-se una nova reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) al Parlament de Catalunya. La convocatòria del pacte obeïa a la intenció d’emplaçar tot el poble de Catalunya a prendre les eleccions del 27 de setembre properes com a l’únic exercici democràtic possible per a ser consultats sobre la independència de Catalunya sense donar opcions a Espanya prohibir-ho.

El manifest que en va sortir no deia res d’eleccions/consulta i resultà del tot insuls, expressant una crida a la participació i poca cosa més. Com va explicar el coordinador del pacte, Joan Rigol, aquesta circumstància en devia a l’oposició a aquest contingut inicial per part d’Iniciativa per Catalunya, representada al PNDD per Dolors Camats, amb el seguidisme de Comissions Obreres, amb Joan Carles Gallego al capdavant.

Fa setmanes que s’observa l’actitud del tot acomplexada que viu ICV-EUiA en relació a Podemos i que ja ha dut aquestes forces a renunciar a la seva representació a Barcelona en favor de la franquiciada de Pablo Iglesias, Ada Colau. Aquest gir fa pocs dies va tenir el seu colofó vergonyant en l’assemblea en la que ICV va renunciar a qualsevol ambició sobiranista. Estem a l’avantsala de la dissolució llastimosa de tota l’herència del PSUC en aquesta organització populista, espanyolista i d’obediència madrilenya que està demostrant ser Podemos.

Tampoc hi tenim res a dir, al cap i a la fi són els seus dirigents i els seus militants (i votants) qui ho han decidit, però sentir la representant d’ICV-EUiA manifestant que la consulta sobre el futur de Catalunya: “Només pot celebrar-se de forma legal i pactada amb l’Estat”-, va evocar-me una imatge tràgica.

Fa un parell d’anys torna a veure’s molta “processionària del pi” pels nostres boscos, una eruga que camina en grups nombrosos, formant una filera de dotzenes de membres, fins al punt que se n’hi poden trobar tantes de juntes com entitats hi ha representades al pacte. Totes caminen amb el cap enganxat al cul de la que va davant, de manera que si et distreus amb un pal, paciència i certa crueltat a dirigir la primera fins al punt que s’enganxi al cul de l’última, el grup acaba caminant de forma inevitable en un cercle infinit que només les condueix a la mort.

Amb la Llei de consultes de Catalunya impugnada i derogada per Espanya, amb la celebració d’una imitació de consulta prohibida per Espanya, amb el president de la Generalitat de Catalunya, la presidenta del Parlament de Catalunya i la cnsellera d’Educació de Catalunya processats penalment per Espanya per haver fer una cosa que volia assemblar-se a una consulta, ara sor Camats ve a alliçonar-nos dient que “hem de seguir demanant a Espanya una consulta legal i pactada”, és a dir que, com la processionària del pi, hem de seguir donant voltes en un cercle infinit sense alçar el cap i sense cap altra sortida que la inanició, la desesperació i la mort de tota esperança de llibertat i de dignitat pels catalans i les catalanes.

Sor Camats, Mossèn Herrera, aneu-vos-en en pau...