No hauria d’escriure articles. Com aquests que perpetro aquí, vaja. Potser hauria de tornar a la cosa seriosa. Però com ja he confessat em poso davant de l’editor de text i aboco el rerefons. Les ombres de la caverna, projeccions del que no sabem què és. El dietari de la nostàlgia no viscuda, diari del divorciat diu l’altre, i també autoretrat emocional m’han arribat a assenyalar. Això m’és igual, estic jo ara per etiquetes. Només jo sé què hi ha de cert i què no en el que vaig explicant. Bé, tampoc és veritat, perquè ara que emboco la mitjana edat ja m’he adonat que he abandonat la memòria enciclopèdica per una tendència a creure’m els propis mites romàntics. I això ve ara a tomb que en un exercici onanista lamentable he tornat a llegir alguns articles meus. La malenconia m’acompanya. Ja ho diuen d’altres. Està bé. La diabetis de la meva ànima potser. No es tria. Altra cosa és com ho entomes. I si voleu recepta màgica ja podeu deixar de llegir, perquè no.
Tinc dies de tot. I com canten The Killers sembla que estic sortint de la gàbia, i jo ja anava fent, heroi de mi mateix, però sembla que no. Que tenia tantes coses amagades. O tan sols que ho vull tot. Que sí que em creia el conte, amb princeses i perdius. Tant de temps transfigurant-me en el cinisme i les barres de fusta dels bars que t’ajuden a oblidar. Mai sabràs de qui o de què parlo. I t’ho dic a tu, Joan, que encara no has entès res del tot. I torno al bar, on a l’altra banda, a més de l’alquímia del whisky o del rom, també t’ajuden a destil·lar d’altres efluvis. Perquè bàrmans i barmaids parlen amb els silencis i amb els suggeriments. Em van portar un sour dels meus —no hi vull clara d’ou— sense demanar-ho, i em van esberlar amb una pregunta que potser et sembla innòcua: “I així ara estàs bé, no?”. Malparit.
Pocs cops em quedo sense paraules. Sobretot en els primers segons. No és cap talent, és una característica. Soc ràpid, de vegades elèctric, potser massa. Només vaig poder somriure. Amb la boca, perquè amb els ulls li vaig clavar la mirada una estona, mentre engolia l’alcohol que m’amargava més l’orgull que el paladar. Sou uns malparits. Començo a no saber diferenciar on acaben les meves vides. Ara bé, t’has de portar molt bé per saber quina és quina.
A veure si ara ja no podré tenir una petita sessió d’autocompassió. Què collons t’has pensat? Perquè efectivament tenia raó, no estic gens malament. Estic sortint de la gàbia. Ja fa dies, ara potser en soc una mica més coneixedor. És rar quan et veus a tu mateix des de fora. No soc tan egomaníac, habitualment. I si ens han dit que el que importa és el viatge, potser a hores d'ara, havent viscut una micona, el que realment té mèrit és tornar. Saber on vas. Quina tranquil·litat de sobte. El viatge d'Odisseu no és només tornar a Ítaca; és la transformació del guerrer a l'home que, per sobreviure al món i als déus, ha après a ser astut i pacient. La paciència és el far dels angoixats i ansiosos.
Ara que surto de la gàbia puc dir que he compartimentat, i confesso que vaig poder entendre que efectivament em recuperava de l’hivern i de la boira perquè tornava a desitjar. La carn, l’èxit, el benestar propi i dels altres, el somni, tot plegat com una xarxa al meu voltant que m’ha anat arrossegant de vegades, tibant d’altres i a vegades també m’ha corregit. Aquest Jekyll i Hyde que m’han tret del purgatori de la supervivència i de l’anar fent per polaritzar-me entre l’UCI i l’eufòria del que es veu arribant a la meta. El desig.
M’interessa l’imperatiu espiritual del desig, aquesta força que, per la seva pròpia naturalesa, cerca la repetició i la satisfacció. Addicte, doncs, una coseta més. Què farem del desig ara que hem trobat l’amor. Que folléssim abans o ara no és important, i sí que ho val tot poder notar, sentir-se convençut, que és ara i també després que vols que fem l’amor. El tornar i retornar. El que val és l’ara i el demà passat. Soc un romàntic potser, com Werther que deia que el seu cor es rebel·lava contra les limitacions, convertint la seva pròpia ànima en el seu botxí. Vinga a donar voltes a la sínia, que pesadet que ets, Joan. Ara he escrit sobre la carn, sobre com ens hem abraçat de l'única manera que sabem, sobre el recer i el retorn, el fil roig.
Procuro evitar Antònia Font, de veritat, però sempre hi caic. Tenen molts discos, multitud de cançons, els adoro, i són uns tipus de nassos. Però sempre acabo a Viure sense tu. I tornem-hi que no ha estat res. De tu i de mi. Del que va ser i del que va poder arribar a ser. Memòria traïdora i destí mesell. Algú ha demanat un plat fondo de malenconia i de records exagerats? Doncs menú complet. Com em costa oblidar, això tampoc m’ajuda. No em surt, però potser ajudaria, perquè com va dir el mestre: “jo no parlo de venjances ni perdons, l'oblit és l'única venjança i l'únic perdó”.
Abans he escrit de la carn et deia. Però jo el desig el tinc sobretot per l’amistat. Les ganes sou vosaltres. Els amics t’estimen i et protegeixen, sovint de tu mateix, i està bé. Però sobretot en el present, del futur poc poden vetllar-te ni guarir-te. Un amic és un mirall i pot ser un far o una llançadora. Un amant és un camí de pólvora, al final explota. Jo encara defenso, a peu i a cavall, que es poden ser les dues coses: i això sí que és un còctel perillós. Pensa que no tinc por de perdre’t perquè ja t’he perdut un cop, i un altre, llavors tinc pànic a perdre’t per sempre més.
En T.S. Eliot dispara allò que el retorn no és tornar enrere, sinó una comprensió nova del punt de partida. Gràcies, Thomas. Ha sigut sortir de la gàbia i just a mà dreta t’he trobat, tanta història i tu ho tenies en un vers. Veus com haig de deixar d’escriure? Avui ja n’hi ha prou. Tot sigui per no tornar a la gàbia i entendre el propi quilòmetre zero.