Antoni Soy, col·laborador d’aquesta santa casa, professor d’economia aplicada a la UB, antic secretari d’Indústria de la Generalitat i alcalde que fou d’Argentona, acaba de publicar un llibre amb un títol tan valent, com el seu contingut: Sortir de l’euro per sortir de la crisi?. La valentia no consisteix només a preguntar-s’ho  –que ja és molt-, sinó, sobretot, a respondre-s’ho amb claredat i sense complexos i, el que és més, plantejant-se més d’una resposta. El llibre, tot i la temàtica aparentment enrevessada per a bona part del públic potencialment lector, és una obra entenedora, redactada amb un format didàctic i presentada de forma pràctica i útil per a facilitar-ne la comprensió. Es tracta d’un títol coratjós, per a alguns potser també provocador, però no és un esquer, sinó una explicació convicció raonada i fonamentada sobre la situació actual.

S’hi expliquen els orígens de la crisi econòmica general i la seva coincidència en el temps, amb la crisi existent a la zona euro, la Unió Europea, Europa i més enllà i tot. El llibre parla de França, Itàlia, Grècia, Alemanya, Espanya, Islàndia, Suècia, Dinamarca, Regne Unit i Catalunya. I desmenteix tòpics instal·lats confortablement en les nostres consciències. Per exemple, “ningú no havia previst imminència crisi”, afirmació filla d’un cert fatalisme natural, que genera indefensió i presenta la crisi com un mal inevitable. En realitat, economistes com Minsky i Godley, sí que havien previst l’ensulsiada actual,  però no disposaven d’instruments prou potents per a obtenir un ressò general, ni complicitats acadèmiques, polítiques o mediàtiques  d’envergadura que ho facilitessin. Per a Soy, dèficit públic i deute públic, no són la causa de la crisi, sinó més aviat una conseqüència dolorosa d’aquesta.

També assenyala la perversió del  llenguatge, segons el qual el mot “austeritat” esdevindria sinònim de “retallades” i no pas d’abandonament de factors superflus o prescindibles per innecessaris. L’“austeritat”, de fet, s’ha convertit en més patiment per a les persones, les famílies i les empreses petites i mitjanes. Una situació, aquesta, definida per Krugman com a “suïcidi econòmic d’Europa”. Les causes de la crisi caldria cercar-les en la relaxació en les regulacions del sistema financer; les desigualtats en la distribució de la renda que han empobrit famílies de renda mitjana i baixa; l’exuberància irracional i liquiditat global desmesurada animada pel diner barat i el foment insensat de l’endeutament. Soy no creu que certs problemes es resolguin per art d’un encantament anomenat “mercat”, més encara quan, sovint, aquest amaga el frau com a pràctica massa habitual de certs negocis financers. El que començà sent una crisi financera que es transformà en crisi del deute i  que arribà, finalment, a l’economia real, però no pas de cop, com sembla que ens volen fer creure, ja que entre 1976 i 2006, als 15 països més rics de l’OCDE, el pes de les rendes del treball en el PIB van passar del 68% al 58%, una disminució doncs del 10% !

Bona part del llibre se l’enduu la reflexió sobre els estats europeus que han perdut la sobirania monetària, en adoptar l’euro com a moneda pròpia. Aquests han entrat en un cercle viciós: cada cop es fa més difícil de finançar dèficit i deute públics, més complicat de col·locar-lo en els mercats financers i són més elevats els tipus d’interès i les primes de risc que cal pagar per obtenir-ne el finançament. Però aquest no és el cas de països amb moneda pròpia, de la UE o no: Estats Units, Japó, Regne Unit... I països de la UE com Suècia o Dinamarca han notat poc la crisi actual i hi han pogut fer front en condicions immensament millors que els estats perifèrics d’Europa, sobretot els del sud i... sense moneda pròpia, a diferència d’aquests països escandinaus que  no hi van renunciar, la mantenen i no tenen euro. L’autor defensa el creixement econòmic a partir d’una despesa pública desacomplexada enfront del dèficit i deute públics; una política fiscal de redistribució de la renda a favor dels salaris per augmentar la demanda de consum; una regulació financera clara i seriosa; una taxa sobre les transaccions financeres i una major intervenció de l’estat a través d’empreses públiques en sectors clau, estratègics, com ara la banca, les assegurances i l’energia.

Conscient que vivim en un món de dogmes i qüestions sagrades, intocables, totèmiques, començant per l’euro, insisteix en el fet que la majoria d’estats de la UE, no tots, són usuaris de l’euro, el tenen en ús, però no en propietat. Denuncia una certa euroingenuïtat, tan present de sempre en països com Catalunya que necessitava creure en Europa, per a perdre una altra fe mantinguda durant tres segles. L’Europa política, els estats units d’Europa els veu com una quimera, en les condicions actuals,per la diferència enorme d’històries, cultures i pràctiques habituals:seriositat, rigor, formació enfront d’improvisació, frau, corrupció; diversitat de llengües i d’ètiques religioses al nord i al sud; històries de democràcia en oposició a històries de llargues dictadures. A més, una Europa sense un mercat de treball únic que permeti la mobilitat dels treballadors, sense una política fiscal comuna i una mena de tresor federal i una consciència de l’equilibri pressupostari fet per convicció i voluntàriament i no de manera forçada i sense creure-hi gaire són factors que dificulten enormement una UE presentable i viable.

Conscient que el rebuig de l’euro topa amb l’adhesió emocional a la moneda europea, Soy creu que hem de ser a la UE però no necessàriament a l’euro o, més ben dit, a aquest euro fort d’ara, per més que això el pugui convertir en heterodox o estigmatitzat, i denuncia el pecat d’origen de la fe en l’euro: la separació de la política fiscal d’una moneda sobirana. Creu que un país que emeti la seva pròpia moneda pot tenir problemes diversos, però difícilment un problema de solvència i subratlla el paper insòlit d’un parlament com l’europeu, que no té les atribucions d’un parlament democràtic normal, començant per no poder fiscalitzar un govern europeu que no existeix, perquè els que sí que existeixen són els estats i una tecnoestructura amb greus dèficits democràtics i sense separació real de poders, essència de la democràcia. L’economista català defensa que cal tornar a la indústria, a la política industrial i a la cultura industrial –avui seria la “servoindústria”- que van fer gran aquest país, amb els seus valors intrínsecs, amb una economia oberta a l’exterior, però no continuant com ara amb l’euro, abans que aquest naufragui o ens facin saltar de la barca, en plena navegació, quan les onades siguin més altes. El llibre conclou amb cinc sortides possibles, la darrera de les quals és, potser, la més sorprenent: la creació de dues monedes euro, una de forta i una de feble que englobaria els països del sud, si bé, Soy, no s’està de reclamar la necessitat de mirar molt més cap al nord, cap als països escandinaus, com a exemple ideal per a nosaltres. És allà, justament, on es troben els països capdavanters en benestar, cultura, democràcia, seguretat i transparència. Ben mirat, Soy defensa amb xifres allò que Espriu ja va sostenir amb versos: “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.