Aquest 8 de març el centre de la reivindicació feminista han estat les cures com a pilar essencial de la vida. Les cures, aquesta atenció invisibilitzada que tothom vol i té dret a tenir. Tenir-ne cura d’algú és protegir, és estimar, és assistir davant la dependència. És un dret que recau sobre una part de la població, la majoria, que som les dones.
Sostenir la vida és, precisament, posar les cures al centre i fer-ne de les cures un dret social i una obligació compartida. La corresponsabilitat entre homes i dones en el desenvolupament de les cures familiars, la corresponsabilitat entre individu i estat en el desenvolupament d’aquest dret.
L’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que tothom ha de ser igual en dignitat i drets i també recull que s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres. La fraternitat, la sororitat és una actitud de respecte, de reconeixement, de solidaritat entre persones que estableixen lligam. La fraternitat, la sororitat, és el principi de la construcció social, del que és comú i compartit. Les relacions desiguals, basades en el poder, basades en la individualitat dominadora i egòlatra són relacions negadores de drets i destrueixen el comú. Per això posar les cures al centre és regenerador i civilitzatori.
En un moment que la societat està arribant al col·lapse cal demanar-se per què. Les actituds mesquines, egoistes, irrespectuoses, la negació de drets, la manca de visió col·lectiva i la centralitat d’una economia productivista, extractivista que passa per sobre de les persones. La crisi climàtica, la manca d’aliments, la destrucció de grans parts del planeta, la cursa d’armament... el col·lapse ens porta a un punt d’inflexió com a espècie i com a civilització. Les cures al centre són regeneradores.
Tenir-ne cura és estimar l’entorn i fer possible una vida digna, cal que això deixi de ser una part gairebé exclusiva de la vida de les dones. Cal que el 49% de la població se’n senti part. Cal, també, que l’Estat faci la seva part i faciliti una vida digna a la ciutadania. Un espai -l’habitatge- on fer llar i poder tenir cura i que en tinguin de tu. Fer possibles llars, pobles, ciutats, països on les persones tinguin condicions d’igualtat i una vida digna, el principal per tenir-ne cura.
Les cures, deia, són invisibilitzades i lligades al gènere. Gratuïtes fins que el mercat laboral impulsa la globalització de les cures i, en el bucle absurd creat per la precarietat laboral, cada cop posem més hores a la feina i hem d’externalitzar -i remunerar precàriament- la cura de la nostra gent i de la nostra llar a persones que sovint abandonen els seus països, les seves famílies, la seva gent, per poder-los donar una vida digna, per tenir-ne cura des de la distància.
Cal reconstruir la societat, reaprendre valors civilitzatoris, posar les persones al centre i amb això també les cures. Unes cures compartides per una vida i una societat més lliure i justa.