La vida es torna incerta quan saps que cada dia tens, pel cap baix, cinc ocasions per intoxicar-te. A cada àpat que fem ens enverinem. Les advertències, constants i reiterades, sobre la toxicitat dels aliments arriben a tal extrem, que els que fins ara defugíem l'alarmisme alimentari acabarem rendint-nos a l'evidència. En breu, llançarem la tovallola i el tovalló. Ara, el gran perill per a la nostra salut és l'arròs bullit. A algú se li acut una cosa més saludable que coure una tasseta d'aquest cereal per donar descans a un estómac fatigat? Doncs, a la vista de les darreres revelacions científiques, potser seria més beneficiós fer un bon glop de salfumant i acabar amb aquesta agonia.

Amb un experiment molt pedagògic emès al programa "Trust Me, I'm a Doctor" de la BBC, Andy Meharg, professor de ciències biològiques de la Universitat de Queens va demostrar que bullir l'arròs de la manera tradicional -dues parts d'aigua per una d'arròs- no elimina la gran quantitat d'arsènic que contamina el cereal als camps de cultiu. Si volem evitar dinyar-la d'una sobredosi de rissotto, l'expert recomana que l'arròs es deixi en remull la nit abans de consumir-lo, i que la cocció es faci amb gran quantitat d'aigua; cinc parts ben bones per una d'arròs. D'arsènic encara en quedarà, però tardarà més anys a matar-nos. Un consol ben aigualit.

D'aquesta manera, l'arròs s'incorpora a la llarguíssima llista d'aliments que, amb fonament científic o fruit de les fabulacions urbanes, podria anar llevant-nos la vida a cada empassada. Tot va començar amb els suposats efectes devastadors sobre l'organisme que provocava el líquid que sura sobre els iogurts industrials. Ara, amb una mínima googlejada descobrim que, en realitat, es tracta d'un sèrum carregat de proteïnes excel·lents. Malgrat això, de seguida van arribar altres amenaces més contrastades. Xarrupem els acidulants de les begudes amb gas, un camí carbònic cap a la mort. Masteguem l'aspartam dels xiclets. Consumim peixos amb tants metalls tòxics, que s'haurien de vendre a les ferreteries. Ens enlluernem amb la cera no comestible que fa brillar la pell de la fruita. I després de les postres – sadollats pels greixos trans de la pastisseria industrial-, fem un tallat de càpsula. En got de vidre, curt de llet i llarg d'alumini.

Així com els fumadors són advertits de les desenes de substàncies cancerígenes que fan viatjar pels seus pulmons, seria convenient que s'informés dels perills de tot allò que ens alimenta. Ja sigui per tranquil·litzar-nos o per esparverar-nos definitivament. Seria d'agrair que davant un exquisit plat d'encenalls de carxofa, per exemple, no ens tremolin cames i coberts pensant amb quin oli misteriós s'han fregit, què amaga la farina de l'arrebossat o amb quin pesticida han protegit la planta de les plagues. Perquè al capdavall tot fa pensar que, si és cert que allò que no mata engreixa, cada cop estarem més prims.