Al programa electoral de Sumar no s'hi ha inclòs el referèndum per a Catalunya. Un gir respecte del que defensaven els comuns i, sobretot, un canvi de rasant si es compara amb l'etapa en què Unides Podem, amb Pablo Iglesias al capdavant, defensava aquesta fórmula per resoldre el conflicte. El canvi arriba amb Yolanda Díaz com a candidata, un perfil que comença a definir-se més per allò que descarta -el referèndum, per exemple- que no pas pel que defensa. La fórmula que fa servir Sumar recorda a la del PSOE perquè és pràcticament calcada al plantejament que fan els socialistes: aprofundir en la via del diàleg i, si s'ha de votar alguna cosa, que sigui un acord definit a la mesa de negociació. Un pas enrere que enterra definitivament la valentia d'Iglesias, que defensava a tot arreu el referèndum, i que retrata la visió de Díaz.

Hi ha moments que Sumar sembla que aspiri a representar més un corrent homologat i homologable -en termes d'establishment- a l'esquerra del PSOE que no pas una proposta genuïnament rupturista. Posar de número dos un ambaixador davant les Nacions Unides no és precisament replicar l'esperit del 15-M, com tampoc ho acaba de ser triar com a portaveu i cara visible Ernest Urtasun, amb llarga trajectòria dins d'Iniciativa. Vetar Irene Montero a les llistes -algú es pot creure que Sumar captarà votants descontents amb la llei del només si és sí si la protagonista no forma part de la candidatura?- o el plantejament amb Catalunya suggereixen, d'entrada, una mentalitat més pensada per ser crossa del PSOE que de projecte veritablement autònom i de plantejament més o menys trencador, majoritari, atractiu.

La negativa al referèndum arriba poc després que els comuns, per activa o per passiva, per convenciment o amb una pinça al nas, fessin alcalde Jaume Collboni en el marc d'una operació en la qual el PP era indispensable. No existeix una correlació efectiva entre les dues coses, però constata el component sistèmic d'una opció que es diu rupturista. Què té de trencador fer -legítimament- alcalde algú amb una agenda business friendly -turisme, creixement- inequívoca i que en campanya es va esforçar en renegar del llegat d'Ada Colau? Què té de coherent votar al costat de Daniel Sirera abans d'arrencar una campanya en què tots els arguments es basaran en el fet que ve la dreta i que no ho farà sola, sinó acompanyada de Vox? Si l'argument per defensar-ho té l'ancoratge en Convergència i en el 3%, està tot dit.

La porta tancada de Díaz a reconèixer l'autodeterminació també pot suposar un estímul per passar pàgina d'una de les obsessions més esteses dins l'independentisme -sobretot d'esquerres- durant el procés, que és vincular-los al sobiranisme sense matisos. Una cosa és que Jaume Asens, per citar un exemple, estigui desacomplexadament a favor del referèndum, i que faci costat -de manera personal i també política- als exiliats. I, de la mateixa manera que Iglesias podia anar a veure Oriol Junqueras a la presó, queden dubtes de si Díaz faria el mateix. És probable que el votant dels comuns a Catalunya cregui en el referèndum, però no incloure'l al programa és un cost assumible, perquè aquesta no serà mai la seva prioritat. Sobretot si cal entrar en contradicció amb l'Estat, o amb el PSOE. Que a vegades són el mateix.

"És necessari reforçar els mecanismes de concertació multilateral i bilateral entre les institucions de la Generalitat i de l'Estat per al ple desenvolupament de l'autogovern", diu el programa de Sumar en una fórmula que la firmaria Margarita Robles. La gran paradoxa per a l'independentisme és que, malgrat poder abraonar-se ara contra el PSOE i contra Sumar per la tebior dels programes envers Catalunya, no té cap altra alternativa que matenir-los a la Moncloa per donar sortida a algunes de les demandes. Si el marc en el qual es juga la campanya és el de la por a l'extrema dreta, qui hi surten guanyant són Sánchez i Díaz. Perquè la por a Vox sempre és un argument que vencerà qualsevol aspiració sobiranista. Un xantatge que funciona.