Si volguéssim ser catastrofistes, titularíem aquest article "La setmana negra del sobiranisme". Tot sembla haver-se conjurat per oferir un rostre angoixat de l'independentisme. Com a celebració, el primer aniversari de l'1-O ha estat un devessall d'ensurts, des de les paraules -tergiversades, però potser no prou calculades- del president Torra animant els CDR a "apretar", passant pels incidents davant del Parlament i un ultimàtum -l'endemà- al govern espanyol que s'ha pogut mantenir només unes hores, fins a la imatge de divisió dins de la majoria sobiranista al Parlament que s'ha ofert aquest dijous.
 
El problema del sobiranisme no és només, com es diu, la por a "dir la veritat". És també la suma de càlculs de tots els actors en joc. Amb un panorama de cicle electoral imminent -amb la gran batalla de Barcelona en joc- i una multiplicitat de lideratges, ningú se sent prou fort i afloren totes les contradiccions. Una de les lliçons de l'1-O va ser copsar amb quin Estat feia un pols la Catalunya democràtica i sobiranista. Un any després, per força s'ha d'haver après alguna cosa. L'alternativa de l'independentisme de carrer també ha mostrat les seves enormes insuficiències i cau en la retòrica que vol denunciar.      

Cal tenir present que el tacticisme tenalla propis i estranys. Si al sobiranisme li costa superar els càlculs a curt termini, la política espanyola viu instal·lada en l'estrès permanent sense un mínim horitzó. Una dreta histèrica que sembla obsedida tan sols en els sondejos, amb PP i Ciutadans espantats per la irrupció de Vox, i un executiu a la Moncloa amb un marge de maniobra estret i que tem tot mínim moviment per no caure a l'abisme. Però l'escenari d'un acusat gir a la dreta a Espanya (en un ambient europeu enrarit, convé no oblidar-ho) no pot ser negligit pels partits democràtics catalans.

Amb perspectiva més llarga, o si més no més serena, el sobiranisme hauria d'aturar-se i respirar fons per combatre el mareig. L'1-O va ser una victòria de la Catalunya democràtica... si se sap gestionar. El desgavell d'aquests dies seran una anècdota si es prenen decisions serioses. Mai l'independentisme havia tingut la força que té ara i cal aprofitar-la. Altra cosa és l'hegemonia política i cultural. Però això requereix temps, talent i un context favorable. I entendre la importància del mentrestant.

Mentre el Govern i els dirigents sobiranistes visquin pendents de les xarxes, temorosos a cada moment de la reacció del purisme, el futur immediat es farà inhòspit. Si les forces independentistes centrals no es posen d'acord en què volen (la República?, un acord amb l'Estat?, la llibertat dels presos?), com assolir-ho i amb qui, el camí al sobiranisme -més llarg del que voldria la Catalunya convençuda- es pot fer escàpol.