Estem tan pendents que no percebin les nostres debilitats que ens fabriquem màscares i armadures preventives per sobre de les nostres possibilitats. Que no es pensin que si dic això és que soc enemic d’aquest, o que si somric a aquell es pensaran que vull no sé què. En el moment en què hem decidit que vivim en l’era de les emocions, mai com ara enganyem fortament sobre la nostra pròpia naturalesa. Ens diem que és que perquè l’experiència és un grau, i ja sabem què passa. Encerclats per pressupòsits, bloquejos i 'jojahovaigdir’', entenem com una debilitat dir la veritat, la més franca, sense filtres. Sempre cal cert filtre social, que ens coneixem. I tot això a voltes del perdó i de perdonar. I del seu contrari, la rancúnia que porta a la incomunicació, al tancament en la bombolla acrítica i, per tant, feliç. Deia un dels més grans escriptors de sempre en llengua castellana, Javier Marías, que l’arbitrarietat del perdó és un gran misteri. Perquè hi ha coses que, sent petites, quasi insignificants, no deixem passar. I s’enquisten i provoquen, per exemple, ruptures sentimentals, desconfiances laborals o famílies que no es parlen. I d’altres de tan grans sembla que són imperdonables, perquè malgrat ser enormes són provocades per motivacions ben petites i sovint miserables.
 
Del misteri del perdó podem estar segurs que no neix pas de l’oblit. El perdó, al contrari, és un efecte de l’acceptació d’un fet, d’entomar-lo, de pair-lo i de decidir què se’n fa. A diferència de la revenja o de l’estirabot no és una cosa ràpida. I tampoc és estomacal. Ve de pensar-s’ho. En les relacions humanes es perdona per motius pràctics, la realpolitik de l’amor i de l’odi si voleu. Imagineu-vos tot el que té a veure amb les relacions socials, econòmiques o fins i tot polítiques. Què podem dir d’una suspensió de pagaments, que ara en diem concurs de creditors. Perdonem perquè ens va bé, no perquè les escriptures ens diguin que hem de posar l’altra galta. Això no és perdonar. No respondre pot obeir a molts motius. Perdonar és una acció intencionada i pensada. I el perdó i l’oblit tenen una relació no sempre convergent, sovint la memòria vol jugar la seva pròpia partida traint al perdó. De la mateixa manera que Aristòtil deia que la bondat és un exercici d’egoisme, el perdó rau del propi interès. I milions de terapeutes proposaran l’oblit i el perdó com la suma guanyadora per poder construir un present sense onades. La gran qüestió és què passa amb els fets o episodis que perdonem; els deixem passar? Realment els esborrarem de la nostra història? Cadascú decideix, cadascú supera la seva dèria com pot. Res a dir.
 
Hem de deixar de fer-nos els dignes, de voler ser sempre el bo de la pel·lícula. No només perquè vulgui dir que hi ha un dolent, sempre n'hi ha un altre, sinó perquè mai podrem dir la veritat. Com a mínim la nostra de veritat. Hem decidit que això és una debilitat. Com l’optimisme. Només un idiota pot ser optimista, sembla ser. Engolits en un magma de falses fortaleses i de maquiavèl·lics equívocs, com ha d’anar res bé? I si usem el perdó com a eina per forçar l’oblit és tan sols perquè és la millor manera per poder bastir un futur. I això no són grans paraules, són motius per poder apujar la persiana l’endemà. Més enllà de focs artificials i d’anuncis de la fi del món, mai com fins ara ha tingut tant valor la possibilitat de generar confiança. El superpoder més preuat del món ara no és ni la invisibilitat ni poder volar, sinó poder oferir tranquil·litat. El temps del retret ja ha passat malgrat que només veiem campions de la rancúnia i experts en espolsar-se les culpes. La irresponsabilitat és l’autèntic fantasma que recorre Catalunya i Espanya. Com seguim nodrint-la de tacticisme, la nostra societat se’n fartarà i no hi haurà superheroi, amb capa o sense, que ho arregli.