La nonada direcció d’Esquerra Republicana ha multiplicat els gestos de complicitat cap a les altres formacions que integren el mapa independentista a Catalunya a fi d’aconseguir una candidatura unitària per a les eleccions espanyoles. La crida ha estat un motiu més perquè els discrepants exerceixin el càrrec. Així, mentre Oriol Junqueras i el seu candidat, Alfred Bosch, reivindiquen el gran pacte, Joan Ridao el rebutja de ple. Si Junqueras i Bosch l’haguessin descartat, potser hauria estat Ridao qui l’hauria proposat. Són, encara, les coses d’Esquerra.
 
La crida republicana ha tingut respostes diferents. Des de Reagrupament, Joan Carretero, l’ha rebuda de cara. Arran del resultat de les eleccions al Parlament, Carretero ja va declarar que Esquerra havia de recuperar “el liderat independentista”. Pel que fa a Solidaritat, els seus dirigents han acollit la proposta amb més fredor. El desplegament de declaracions ha comportat algun malentès i també algun enfrontament. Alfons López Tena ha respost a la crida a unir-se “sota un mateix paraigua” proclamant que no ha de ser necessàriament Esquerra qui en posi la tela. En tot cas, malgrat els recels i les reticències inicials, també Solidaritat s’hi podria aplegar i així ho fan creure els moviments interns que s’observen en aquesta formació.
 
La unitat independentista podria ser un fet, doncs. Si no una unitat absoluta, perquè encara hi hauria formacions i partits tan significatives com la CUP que no en formarien part, sí prou important per fer-se de respectar. La gran qüestió es si es tracta d’una maniobra tàctica, com ja es va donar de manera puntual en les eleccions municipals, o d’un plantejament més ambiciós: estratègic. La dispersió de l’oferta independentista va prendre volada quan Esquerra Republicana va accentuar la tendència corrosiva. Reagrupament i Solidaritat no van nàixer estrictament com a escissions del partit que liderava Joan Puigcercós, però sí que s’explicaven, en part, tant pels errors d’Esquerra com per la seva voluntat d’excloure i allunyar la discrepància. La fragmentació de l’independentisme potser té tot el sentit o potser no en té tant si els plantejaments d’Esquerra Republicana –que, agradi o no agradi a segons qui, encara és la gran referència d’aquesta opció política– varien. Si Esquerra deixa de ser excloent i accepta assumir les diferències i les discrepàncies, la unitat de l’independentisme seria, almenys durant un temps, estructural. I això el podria fer créixer de nou com a alternativa parlamentària.