Aquests darrers dies s’han produït dos fets que assenyalen clarament els límits del tacticisme en la política catalana i espanyola. Pel que fa a la política catalana, la pèrdua de l’escó de Pau Juvillà ha posat al descobert la inconsistència política de la retòrica de la desobediència institucional. Fins ara havia servit com a munició tàctica de posicions estèticament “legitimistes” per a erosionar adversaris polítics dins el camp independentista. Una de les defensores més enèrgiques d’aquesta posició havia estat Laura Borràs, l’actual presidenta del Parlament. Però, quan ha arribat el moment, Borràs ha “fet misto”. No calia gran perspicàcia política per saber que, amb la correlació de forces existent, l’estètica de la desobediència institucional és impracticable o contraproduent... Cal imaginar que a contracor, amb l’episodi Juvillà Laura Borràs ha posat fi a la ficció legitimista.
 
En el terreny de la política espanyola, el fet que ha posat al descobert els límits del tacticisme polític és la derogació “fake” de la legislació laboral del PP. Aquest era un compromís de govern que donava sentit al programa reformista del govern de coalició entre el PSOE i UP. A l’hora de la veritat ha pogut més la pressió de certa patronal que els compromisos programàtics. Tampoc ha de sorprendre. Però el fet és molt indicatiu. L’actual govern reformista espanyol havia d’esmenar la plana als governs de Rajoy en dos temes crítics: les polítiques socials i la gestió del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Un dels indicadors més clars de la primera qüestió era la derogació de la (contra)reforma laboral del PP. Al final tot ha quedat en una suavització dels aspectes més lesius de la proposta ultraliberal del PP.
 
L’indicador més important del canvi de rasant en la gestió del conflicte polític entre Catalunya i Espanya era l’activació de la mesa de negociació. La seva sola existència ja tenia una virtut democràtica molt clara: evidenciar la naturalesa genuïnament política del conflicte. Però més enllà d’aquesta significació simbòlica, sense una negociació política real amb acords i propostes posteriorment validats de forma lliure i democràtica per la societat catalana la mesa no té sentit, ni recorregut. Ara com ara, aquesta no sembla de cap de les maneres l’aposta Sánchez. I ja no és que Sánchez sigui prudent en temes d’alt contingut polític que afecten l’estructura de l’Estat, i que poden tenir una lectura negativa en una part important de l’opinió pública espanyola.
 
La cosa va més enllà. Qualsevol gestió ordinària que pugui ser interpretada com un tracte favorable a la societat catalana té (o sembla tenir) una lectura molt negativa en una part rellevant de l’opinió pública espanyola. Tant se val el tema que es tracti. Inversions públiques, finançament, llengua i cultura, organització d’uns Jocs Olímpics d’Hivern... Qualsevol proposta feta des de Catalunya porta l’estigma que identifica tot “enemic interior”. No només des de Vox o el PP. És una posició expressada per personatges com Belloch o Lambán. Sembla obvi que només es podria capgirar aquesta situació amb molta determinació política, dosis massives de cultura política democràtica i polítiques reformistes molt ambicioses. En el terreny social i en el terreny nacional. Però, ara com ara, som molt lluny d’aquesta situació.
 
Sánchez governa amb criteri estrictament tàctic. Com si les eleccions haguessin de ser sempre demà mateix, i amb la vista obsessivament fixada en els informes demoscòpics del dia... I d’aquesta manera és impossible fer polítiques transformadores. Ni això, ni polítiques d’estat amb una mínima voluntat reformista. La coartada és que l'extrema dreta i la dreta extrema poden accedir al poder i que no cal proporcionar-les munició argumental. Però la història del darrer segle mostra molt clarament que l’única manera de frenar l’extrema dreta no és fer concessions; és plantar cara de forma desacomplexada.
 
Aquest 2022 el reformisme espanyol no ha sabut guanyar la batalla de la derogació de la regulació laboral del PP. Però encara queda una batalla més difícil: omplir de contingut polític la mesa de negociació. I, francament, els motius per a l’optimisme en aquest segon repte són molt escassos. El fet és, però, que si la política espanyola no aprova aquest examen, es posarà en evidència la impossibilitat de reformar el règim constitucional del 78. La conseqüència seria l’apropiació definitiva de l’estat per l’extrema dreta. El cop definitiu. Entre el 2000 i el 2004 Aznar ja va definir el pla i va posar en marxa el dispositiu. Abascal i Casado (o Díaz Ayuso i Abascal) poden culminar el projecte de plena apropiació institucional. Ho tenen a tocar.
 
Passi el que passi, a Catalunya ja no té cap sentit el tacticisme partidista i de vol gallinaci. Només té sentit pensar en polítiques d’estat tenint al cap els 7 milions i mig de catalanes i catalans.