Dos mil divuit ha estat l'any de la repressió. La injustificable presó preventiva dels líders independentistes s'ha fet llarga i dolorosa, l'exili d'altres s'ha confirmat i els personatges de l'any han estat els advocats i els jutges. A més de polítics de primera línia, alcaldes, funcionaris o mossos han estat víctimes de la repressió. N'hi ha hagut als jutjats i a una administració catalana colpejada pel 155. La política no s'obre pas perquè el diàleg de Pedro Sánchez no ho és de veres quan, com feia aquest divendres, es decreta que les solucions no poden moure's del marge d'una Constitució que ja va quedar petita el 2006 per encabir un Estatut que pretenia encaixar Catalunya en un estat que s'intentava federalitzar des de la perifèria. Ara, el país vol decidir i el govern espanyol no té resposta més enllà d'acusar l'àmplia majoria entorn el dret a decidir de fer un monòleg.

No hi ha alternatives a què la repressió segueixi fent via. El govern del PSOE juga un dia al diàleg i l'endemà al 155 espantat pels barons o per la contundència de la dreta (ja sigui la clàssica del PP, la més agressiva de Cs o l'ultra de Vox). Les darreres víctimes de la repressió han estat els directors de TV3 i Catalunya Ràdio, els periodistes Vicent Sanchis i Saül Gordillo. Tot per un delicte tan greu com emetre, des d'un mitjà públic, la campanya institucional de l'1 d'octubre, tal com vam fer també a NacióDigital. La ràdio i la televisió públiques fa temps que estan al punt de mira. L'espanyolisme sap que ajuden a construir un imaginari propi i la seva professionalitat les ha convertit en influents, sobretot en la informació. I que malgrat que no són perfectes, com tota obra humana, són massivament seguides pels independentistes però també per molts ciutadans que no ho són i que les trien per tenir bona informació.

Tombar-les seria el torpede més gran al republicanisme, la confirmació emocional de la derrota d'octubre. L'unionisme mediàtic, polític i judicial sap de la dificultat d'intervenir els mitjans de la CCMA. Els treballadors s'amotinarien i les audiències, que amb Sanchis i Gordillo han millorat notablement, se'n ressentirien. El govern de Rajoy va optar per escanyar-les econòmicament i ara Casado (com Rivera) demanen un 155 llarg -el model Ulster que us explicàvem aquesta setmana- que les intervingui definitivament malgrat que saben fins a quin punt seria difícil gestionar-lo. El mateix amb l'escola, l'altra gran fàbrica d'independentistes segons ells. Mentre es resol aquest debat, que haurà d'esperar a les urnes a les eleccions espanyoles, la via oberta pel jutge del 13 s'encamina a fomentar l'autocensura dels periodistes i per això col·lideix amb el dret a la informació.

El periodisme es pot exercir de moltes maneres, però no des de la por. Tampoc des de la irresponsabilitat i la frivolitat. Sanchis i Gordillo van fer el que tocava com a directors i ara hi haurà qui buscarà castigar-los com un avís a navegants. És el que s'ha pretès també amb el Govern, el Parlament, els ajuntaments i totes les institucions del país, inclosa la pròpia CCMA investigant ja fa uns mesos la seva presidenta en funcions, Núria Llorach. És poc probable que, com pretén l'ANC, la república s'implementi immediatament en el context actual i amb els equilibris del 21-D. Però si l'independentisme és hàbil, és possible que, després de tornar a votar, s'obri una "finestra d'oportunitat". I, a diferència del que va passar a l'octubre de l'any passat, els polítics que tinguin tota la informació i gestionin el moment han de ser conscients dels riscos als quals poden sotmetre directors de mitjans però també a alcaldes, diputats rasos o funcionaris. Si no hi ha pactes a la vista, hauran d'aconseguir que aquest cop valgui la pena i tothom sàpiga a què juga.