La ressaca del debat entre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, encara continuarà uns dies. No només per comentar com es perd un debat, perquè costa molt guanyar-los, o per si en 100 minuts de televisió no es va sentir cap proposta. No. La seqüela més important del famós cara a cara entre els líders del PSOE i del PP és com l’arrogància governa les nostres vides. Per una part, la de Sánchez, que va menystenir el potencial de Feijóo i per altra, la del líder gallec en no voler donar explicacions sobre la seva relació amb Vox. Ni que sigui per tacticisme, del debat va florir en ferm la màxima que el més votat ha de governar.

Espanya encara no ho veu. Això a Catalunya és una cosa que ja ens va passar, com el xarampió. La democràcia espanyola encara està passant la febre del primer govern de coalició. Però Pedro Sánchez va guanyar les darreres eleccions, per poquet i amb poc suport, però va ser primer. L'Estat té un sistema parlamentari, i permet la suma de majories. A mi sempre m’ha agradat el sistema francès, però això és una altra cosa. L’atomització del mapa polític és comprensible en un moment on la societat és més capriciosa que mai. Vull unes sabates? Les demano per una aplicació i demà les tinc. Què em ve de gust una mica de menjar xinès? Espera que ara vinc amb el rotllet de primavera. Volem solucions a mida a problemes que continuen sent més grans que nosaltres. Habitatge, llum i menjar representen dos terços de la despesa de la família catalan, de mitjana amb xifres de 2022, que va ser un 4,3% més que el 2021. D'altra banda, també ha crescut la despesa en la cura de la salut i el benestar personal, com ara la quota del gimnàs. Som així.  
 
Deia el novel·lista Lev Tolstoi que “una persona arrogant es considera perfecta, aquest és el principal dany de l'arrogància que interfereix amb la tasca principal d'una persona a la vida: convertir-se en una persona millor”. No som millors. L’arrogància de la política no apareix perquè sí, no és un corrent d’aire que entra per una finestra mal tancada. És tan sols una riada que prové de l’egoisme i del cofoisme en què vivim. Ja feia riure allò que la pandèmia ens farà millors. Tot el contrari, més individualistes en el pitjor dels sentits i més aïllats. No és d’estranyar que moviments com la nova esquerra del 15-M o l’independentisme hagin caigut en picat. No movem el cul per res que no sigui el nostre melic. Té el seu sentit. Recorda els feliços anys 20 que van seguir la Primera Guerra Mundial i d’altres exemples. Ara es diu molt que després d’una ruptura, quan t’han deixat, tu t’has de dedicar a tu mateix, a conèixer-te, a gaudir-te. En la relació amb la societat fem el mateix. No cal posar-se massa tècnic ni científic. Veieu ara més els vostres amics o menys? Ara no em vingueu amb si ens hem fet grans o que justament aquella parella d’amics ha tingut una criatura. Ens estem distanciant. Pensava que era perquè hem perdut la confiança entre nosaltres. Però, sense tenir dades, però tampoc dubtes, la qüestió rau en com ens hem tancat. No volem l’altre.
 
Admeto que la reflexió sobre l’amistat potser és sobrera. El genial Jorge Luís Borges va dir en una entrevista que la diferència entre l’amor i l’amistat és que la primera cosa necessita freqüència, en canvi, l’amistat no. A partir de certa edat es diu que costa més obrir-se per conèixer gent nova. Sembla que amb els anys valorem més les males experiències que les bones. Som malfiats i desconfiats, sí, però sobretot és que estem encantats d’haver-nos conegut. Per això, no participem en política quan ens afecta més que mai. I no només per l’auge de l’extrema dreta, que va cuinant la intolerància al bany maria. No és que el nostre sistema de llibertats i drets estigui en perill per l’auge dels populismes. No només. Que la centralitat no actuï és el que podreix el sistema, l’atròfia democràticament. La ferum a Weimar de la democràcia catalana, espanyola i europea és insuportable. Els pactes d’Estat serien una bona notícia. Dubto que veiem grans coalicions a Espanya. Poden més les ganes de titllar a l’altre de fatxa o d’etarra. Granota i escorpí. Però els grans acords serien tan sols un pedaç que estaria massa ocupat en frenar el populisme creixent i falcat per tota la retòrica antisistema. Fa falta més, fa falta construir amb prou valentia per dir que fa anys que cometem errors i que no hi ha receptes màgiques. I sobretot, per favor, que algú digui que no té LA raó. Com agrairia que em tractessin com un adult.

[noticiadiari]2/259820[/noticiadiari]
Mentrestant, impassibles davant la democràcia corcada per tèrmits. I ens plantegem el luxe de no votar. Perquè les opcions són insuportables. Necessitem polítics que sàpiguen com fer política, i també les capitals de les comarques del país. Potser sí que el 23-J vindrà més de gust anar a la platja o passejar tranquil i fer cues a les autopistes, però segur que alguna papereta és accessible a la nostra arrogància. Mentre ens fem els dignes s’esgoten als quioscos les edicions d'Hola! dedicades al casament de Tamara Falcó. Potser que abandonem tots plegats aquesta cara d’olorar merda que portem i fem el que toca: actuar com a ciutadans. Per començar, votar. I abans i després ser responsables i sortir de la nostra bombolla egòlatra, només pensant en vacances, soparets i rebaixes. Que està molt bé i no renyo ningú, però fem la feina.