Esforç, imaginació i treball intens seran a partir del 22 de maig, superades ja les eleccions municipals, les eines que hauran d’utilitzar els equips de govern per afrontar de la millor manera possible el manteniment de serveis als ciutadans amb unes quotes d’ingrés econòmiques i unes inversions molt inferiors a les que hi havia fins entrada la crisi que ens afecta.

La reducció de la despesa serà l’única finalitat que justificarà el replantejament de molts d’aquests serveis i tot això només s’entén amb sacrifici i esforç per part de tothom.

La imatge dels “ajuntaments al país de les meravelles” que marcava l’any 2008 i que els permetia endeutar-se, rebre ingressos per sobre del que marcaven els propis pressupostos municipals, increment d’ajuts d’altres administracions és ja història. Des del 2010 la baixada d’ingressos i d’ajuts han estat un fet que va en augment i que ha convertit aquests “ ajuntaments al país de les meravelles” en “ajuntaments emboirats i al límit de les seves possibilitats”. És doncs més que evident que cal replantejar i resituar el món local en aquest nou context que vivim.

Aquesta decadència però, no és, al meu parer, la justificació a una injustícia clara al món local. La llei obliga als ajuntaments a desenvolupar serveis bàsics (neteja viària, enllumenat públic, subministrament d’aigua…), no obstant la resta de serveis, que són part de la vida i l’essència dels pobles (biblioteques, escoles bressol, centres de dia, residències, formació d’adults, escoles de música, prevenció d’incendis, seguretat, serveis socials, promoció econòmica…) no s’estableixen dins aquest concepte d’obligatorietat. La responsabilitat recau doncs als ajuntaments locals ja que si no fos així, quina garantia tenim que la Generalitat o l’Estat se’n faran responsables? Segurament cap.

I, tots aquests serveis, obligatoris o no per llei, són els que reben els ciutadans i els que amb imaginació i esforç els ajuntaments hauran de lluitar i treballar per seguir-los mantenint. La prohibició d’endeutament als ajuntaments, la reducció de l’aportació econòmica de l’estat dels ingressos tributaris i la obligació a continuar, malgrat ser administració, de pagar l’IVA i l’IRPF seran les peces que caldrà anar combinant per fer-ne possible aquesta continuïtat.

La Diputació de Barcelona afirma clarament que els ajuntaments assumeixen un 37% de serveis que no els correspon amb només un 13% de recursos. No és tot plegat un joc de despropòsits contra els ciutadans? És aquesta la millor manera d’atendre la nostra ciutadania? No és el món local prou important per a dedicar-hi el màxim d’esforços?

Aquesta és doncs la situació actual i de futur immediat dels nostres pobles i de Catalunya. Les solucions extremes d’aquells dogmàtics que creuen que cal endeutar el que sigui per garantir el manteniment dels serveis públics no és al meu parer la millor solució ja que si la caixa és buida és buida. D’altra banda però, tampoc la cultura d’aquells que s’identifiquen com a neoliberals i que creuen en l’eliminació dels ajuts públics imposant que sigui l’individu qui assumeixi les seves pròpies despeses de serveis són la solució adequada.

Segurament amb coherència, replantejament,  reestructuració… podríem trobar la manera de salvar-nos i superar aquest període crític que se’ns presenta. Si no és així i davant la situació injusta en la qual ens trobem els ajuntaments, potser convindrà de dir prou! Prou com a municipalistes i com a membres de la col•lectivitat humana que es diu Catalunya. Davant del greuge calen accions decidides i valentes i si l’Estat no compleix i els nostres esforços i el nostre treball no és suficient potser ens haurem de plantejar seriosament l’insubmissió fiscal des dels ajuntaments a l’Estat espanyol.

Utilitzem l’IVA i l’IRPF per cobrir les despeses de tots els serveis locals que assumim i que no ens pertoquen. Una bogeria? Potser sí, però és hora que deixem de quedar-nos de braços plegats i actuem. Actuem per fer possible que els nostres ciutadans puguin seguir comptant amb uns serveis que són d’ells i per ells. I si per això calen accions de xoc doncs potser que les comencem de fer.