Les decisions grandiloqüents tendeixen a aplegar tres característiques: un ego considerable, problemes per dimensionar el context i dificultat per complir amb els propòsits. És possible que la interlocutòria amb la qual el jutge Santiago Pedraz, un dels noms més coneguts de l'Audiència Nacional, volia tancar Telegram aquest cap de setmana, reuneixi els tres principis. La rectificació d'aquest dilluns indica la precipitació i la desproporció de la mesura que Pedraz aspirava a implantar davant la denúncia de Mediaset, Atresmedia i Movistar Plus per tancar la plataforma de missatgeria per un presumpte ús no autoritzat de contingut audiovisual sotmès a drets d'autor. El tribunal ha considerat que la mesura seria "excessiva" i "no proporcional".

La rectificació és absoluta. Quin sentit tenia la interlocutòria de divendres si no només se sabia que era desproporcionada, sinó pràcticament impossible de complir? Què feia pensar Pedraz que les operadores caparien Telegram? Pensava que en algun lloc d'Espanya hi ha un interruptor que permet desconnectar l'aplicació i fer com si no existís? No tenia en compte que, encara que s'hagués fet efectiu el tancament, els usuaris haurien trobat múltiples alternatives per connectar-s'hi? Tancar Telegram no és com tancar un diari durant la dècada dels 70: no es poden requisar impremtes, ni exemplars, ni precintar empreses perquè no hi accedeixin els treballadors. La marxa enrere de l'Audiència Nacional només serveix per dimensionar, a banda de l'ego del jutge, fins a quin punt les normes van per darrere de la tecnologia.

Al marge del desori jurídic del plantejament de Pedraz, argumentat pel catedràtic Jordi Nieva amb el rigor habitual en aquest article a elDiario.es, l'episodi planteja com les administracions -les polítiques i les judicials- persegueixen ombres. Que un jutge de l'Audiència Nacional es pensi que pot ordenar el tancament de Telegram mentre hi ha companyies -com OpenAI- que estan portant la intel·ligència artificial a un altre nivell -de difícil comprensió per als qui no hi entenen, és a dir, per a una immensa majoria- resulta la millor metàfora. També ho és que hi hagi empreses com Mediaset, Atresmedia o Movistar Plus que es preocupin per Telegram quan hi ha companyies que els estan avançant per la dreta en la creació de continguts sense més mà d'obra que unes línies de codi. Ja no es tracta de drets d'autor, o de propietat intel·lectual: és que s'estan portant al límit, com mai abans, les fronteres entre realitat i ficció.

I la legislació, en aquest sentit, acostuma a aparèixer morta, o sense recorregut. Qui dubta que les noves normatives europees sobre intel·ligència artificial serviran d'alguna cosa davant d'avenços que ni els seus creadors estan preparats per entendre, fins i tot per comercialitzar? A banda que, al marge de les qüestions tècniques, resulta evident que les grans corporacions juguen en una altra lliga quan es tracta de complir amb les normes: aquest mateix dilluns, la Comissió Europea ha obert una investigació a Alphabet -la matriu de Google-, Meta -la matriu de Facebook-, Apple i Amazon per no atendre la nova regulació europea de mercats digitals. Que bona part de les companyies que governen el món no existissin fa vint o trenta anys indica fins a quin punt els legisladors -i els encarregats d'aplicar la llei- van per darrere.

L'actuació de Pedraz, que en el millor dels casos es podria qualificar de quixotesca i que tampoc hauria estat del tot curosa amb el dret dels milions d'usuaris que té Telegram a l'Estat, és el resum més gràfic de la impotència i incapacitat a l'hora de crear i aplicar normes que tinguin a veure amb la tecnologia. I, de passada, deixa tocada la imatge de l'Audiència Nacional, un tribunal excepcional -en el pitjor dels sentits- i que acostuma a anar vinculat a la desproporció. Un cas digne de ser estudiat a les facultats de Dret dins l'epígraf de les contraindicacions.