Els altaveus pregonen mals temps per a Catalunya. Com les plagues bíbliques, que tenien formes diverses, ara s'anuncien diferents graus d'intervenció. Les eleccions del 10 de novembre ho propicien. Aquestes eleccions espanyoles, com bé saben forçades pel president Pedro Sánchez, perquè deia que no hauria dormit si hagués acabat fent un govern de coalició amb els Comuns/Podem. En canvi dorm plàcidament quan aquesta mateixa fórmula la fan a tants i tants ajuntaments i altres governs autonòmics, però deu considerar que això no va de debò, que no pesen.

Però vaja la campanya electoral que no cessa ha començat amb força, i el fet que se solapi amb l'anunci de la sentència del procés, dona benzina a la bel·ligerància davant la possible resposta ciutadana i institucional. I com si fos un venedor de rellotges d'estraperlo, d'aquells que s'obren l'abric al mig del carrer i mostren la mercaderia d'amagatotis, apareixen el 155, la llei de seguretat, i no surt el 116 que és el de l'Estat de Setge, perquè ningú ho ha fet córrer.

S'entén que la competència és dura, en el missatge contra l'independentisme, a qui es vol embolicar amb el terrorisme per veure si es posen a il·legalitzar partits, hi ha Vox, PP, Cs i PSOE. I es tracta de veure qui la diu més grossa, qui mostra més fortalesa per aixafar aquest moviment si és que acaba passant alguna línia vermella com es va considerar que va passar ara fa dos anys. I aquell 155 temerós, ara ja provat, se'l pot posar a la boca qualsevol, per molt que el govern estigui en funcions, per molt que el senat estigui dissolt.

Cs ha esclatat amb moció de censura, amb querelles, i celebra com ningú, les últimes detencions i cada una de les filtracions de la guàrdia civil, que vol acabar amb la revolta dels somriures. I tot s'aprofita. Cs vol tornar a agafar aire, enmig de la greu crisi de desercions de càrrecs electes i fundacionals, després de tancar-se en banda a donar suport a Pedro Sànchez.

I tot plegat segueix sent molt trist. Tant que s'omplen la boca que torni la política, que això català no s'arreglarà sense política, i no veus cap proposta engrescadora, cap idea lluminosa que et faci pensar que hi ha una intenció real, clara i directa de resoldre res.

Perquè ja se sap, per molt que visquem en una era de progrés tecnològic i grans avenços, en això seguim vivint ancorats en el segle XIX, o XVIII. Tancats entre reixes, tancats sense recular, tancats en banda, embolicats en una lectura tancada de la Constitució que només destil·la anorreament, i excepció. Així estem.