El CCCB situa la ciutat marroquina al centre d’un debat sobre memòria, transformació urbana i creació contemporània, amb el contrapunt literari de Youssef El Maimouni i la seva primera novel·la escrita en català.

Tànger és una d’aquelles ciutats que han estat explicades tantes vegades que corren el risc de desaparèixer darrere del seu propi mite. Port, frontera, refugi d’escriptors, escenari d’espies, promesa cosmopolita i ferida colonial: la ciutat marroquina ha alimentat durant dècades una imaginació europea, sovint fascinada, però no sempre disposada a mirar-ne les contradiccions reals.

El cicle El Marroc: una cartografia contemporània, que el CCCB dedica aquests dies al país nord-africà, proposa precisament desplaçar aquesta mirada. No es tracta només de recuperar una postal cultural, sinó de pensar el Marroc actual a través de les seves tensions polítiques, socials, urbanes i artístiques. En aquest marc, el debat Tànger, la ciutat viva, la ciutat ferida, amb Amina Mourid, Zoubeir Ben Bouchta i Claire Trichot, situa la ciutat en el centre d’una pregunta necessària: què queda del mite quan la ciutat real creix, s’esquerda i es transforma?

La resposta no és senzilla. Tànger continua sent un espai d’una vitalitat extraordinària, però també una ciutat travessada per desigualtats, pressions urbanístiques i fractures socials. La seva condició fronterera —a tocar d’Europa, oberta a l’Atlàntic i al Mediterrani— no és només geogràfica. És també moral, cultural i política. Tànger sembla viure sempre entre dos temps: el record d’allò que va ser i la incertesa d’allò que està esdevenint.

Aquesta tensió també travessa el cinema marroquí contemporani. Maryam Touzani i Nabil Ayouch, dues de les veus més reconegudes del país, i parella en la vida real, participen en el mateix cicle del CCCB per parlar de creació cultural i de la mirada cinematogràfica sobre el Marroc actual. Touzani ha construït una obra marcada per la intimitat, els silencis i les esquerdes emocionals; Ayouch, per una mirada més frontal sobre les contradiccions socials. Des de registres diferents, tots dos comparteixen una inquietud: les ciutats marroquines són avui escenaris on es negocien identitats, desitjos i formes de pertinença.

En aquest mapa de mirades, la literatura catalana hi aporta una veu especialment significativa: la de Youssef El Maimouni. D’entre tots els noms que apareixen en aquesta constel·lació cultural, ell és l’autor català que escriu des d’aquest entrelloc. La seva novel·la Què en diré del dia d’avui, publicada per Jaŋde Editorial, és la seva primera obra escrita en català i situa Tànger en el centre d’un relat tant magnètic com incòmode.

El llibre obre la porta d’un restaurant de Tànger freqüentat per escriptors i converteix aquest espai en una mena d’escenari fantasmagòric, ple de presències, retrets, memòria i decadència. La ciutat no hi funciona com un decorat, sinó com una força moral. Els personatges semblen atrapats en un últim vespre, en una conversa que té alguna cosa de duel. No hi ha trets, però sí ferides. No hi ha un heroi clar, però sí una atmosfera de western urbà i crepuscular.

La Tànger d’El Maimouni dialoga amb l’imaginari de la ciutat internacional, aquell període del segle XX en què diplomàtics, artistes, espies, escriptors i marginats van contribuir a construir una llegenda encara persistent. Però la novel·la no es limita a reproduir la nostàlgia. Al contrari: la posa sota sospita. Pregunta què hi ha de fascinació i què hi ha d’abús en aquella memòria literària; què queda dels espais quan han estat colonitzats pel relat dels altres; i fins a quin punt podem separar l’obra, l’autor i el context que els ha fet possibles.

Aquest és, probablement, un dels grans encerts del llibre: no idealitzar Tànger. La ciutat hi apareix - paradoxalment com un decorat i una presència central-, erosionada, per les mirades que l’han consumida, per l’alcohol que s’hi ha consumit, pels duels que s’hi ha disputat, per la gana que s’hi ha passat i pels excessos d’uns escriptors que, de tan abstrets com estan en la seva literatura, no s’adonen de la gent que els envolta. En aquest sentit, la novel·la connecta de manera directa amb el debat que proposa el CCCB. Parlar de Tànger avui obliga a anar més enllà del mite cosmopolita i a observar la ciutat com un organisme complex, fet de capes històriques, desigualtats presents i imaginaris en disputa.

La qüestió és política i literària alhora (heretgia per les modes d’aquesta part nostra del Mediterrani. El cànon diu ara que la literatura ha de parlar sense dir, ailes). Qui té dret a narrar una ciutat? Qui en conserva la memòria? Qui en pateix les ferides? I què passa quan una ciutat ha estat convertida durant massa temps en escenari del desig aliè?

Tànger continua fascinant perquè no es deixa reduir. És port i frontera, promesa i pèrdua, vitalitat i cicatriu. Potser per això reapareix ara amb tanta força en el cinema, el pensament urbà i la literatura. No com una ciutat congelada en la llegenda, sinó com un lloc que exigeix ser mirat de nou.

El mite encara hi és. Però la ciutat real, viva i ferida, demana pas.

Aquest mes d’abril hi he estat dues vegades. Totes dues, vaig fer una cervesa en el restaurant Le Pain nu, lloc replet de fotografies del gran escriptor Mohamed Choukri, qui va trencar la màgia de la Tànger de Bowles i companyia, amb un cop de puny sobre la taula en forma d’un llibre immortal: Al- Jubz al- hafi, és a dir el Pa a seques. Quan va anar a presentar-lo a França i el van convidar al mític programa literari Apostrophes, Bernard Pivot li preguntava per  la violència del seu pare i ell responia que aquella violència era producte també de la frustració que li produïa la colonització. Un bon duel – com els del llibre de El Maimouni- .Busquin l’entrevista a YouTube: temps era temps que existia un programa magnífic com apostrophes i on es fumava als platós de televisió.