Ja hem passat el full del calendari. Hem deixat enrere un altre any. Un altre any dur i difícil, molt i molt difícil per a molta gent. Tots hem perdut algun company o companya o, si més no, coneguts. A Catalunya, per exemple, des de feia quatre dècades, no disminuïa la població de més de 85 anys. Però amb el coronavirus això ja no és així.

La pandèmia, que aviat farà dos anys que patim, ho ha canviat gairebé tot. Hem pogut comprovar, també, -sempre des del primer mon estant- que ens trobem molt més indefensos del que mai no ens hauríem pogut pensar. La fallida sistèmica que ha representat tot plegat, començant per les estructures de protecció de la ciutadania que representen els estats, fa por.

Gairebé dos anys després, hom esperaria que s’hagués après, que haguéssim après algunes coses, però no, no és així. Es continua en la més absoluta de les improvisacions, nit i dia, sense descans. Per no millorar, no ha millorat un element importantíssim, si no és el més important en una situació de crisi: la comunicació. És vergonyós com es comunica. Alguns deuen pensar que com més informació es faciliti, millor. I no, no és cert. De cap de les maneres.

En una situació de crisi el que es necessita és verticalitat, missatges curts i clars, molt i molt clars. Es necessita un interlocutor i no tota la nòmina d’epidemiòlegs, viròlegs, infectòlegs, biòlegs computacionals, matemàtics, informàtics, presidents de col·legis de tota classe, doctors de tots els hospitals i clíniques i lobis que apareixen per justificar el que no és justificable. No pot ser, de cap de les maneres, que es continuï amb aquesta coral del despropòsit. I la culpa, entre altres, és dels mitjans, que no han volgut escollir, i de les administracions, a què ja els va bé l’aiguabarreig.

No pensin que aquest és un fet que només és imputable a Catalunya. De cap de les maneres. Es fa gairebé de la mateixa manera arreu. Encara que en algun país, com als Estats Units, tenen el doctor i investigador Anthony Fauci que, des del primer dia ja va descartar que això fos una grip, per exemple. A Trump, Fauci com a director de l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses li va dir que, pel cap baix, moririen 600.000 persones als Estats Units. Ja han superat les 800.000, i encara en moren 1.200 cada dia. Els trumpistes, tots aquests degenerats, l’odien. De fet, fins i tot el van amenaçar de mort i ha d’anar protegit.

Si volen que els digui la veritat, pràcticament no miro els informatius. No vull més coral desafinada; més confusió gratuïta, innecessària. Sobrevisc aplicant el sentit comú: vacunació, mascareta, distància social i reunions i trobades les imprescindibles. 

No vull acabar el meu últim article de l’any així, sinó que ho vull fer amb una nota d’esperança, la que ens ha ofert Adolfo García-Sastre, investigador i catedràtic de medicina i microbiologia, codirector del Global Health & Emerging Pathogens Institute i del Icahn School of Medicine at Mount Sinai a Nova York: “Òmicron podria ser l’últim que veiem en qüestió d’onades relacionades a un virus pandèmic”. I continua el doctor: “Després d’aquesta onada, hi haurà suficient immunitat per infecció o vacunació i el virus es convertirà en un de menys perillós, un virus catarral”. Tant de bo que el doctor García-Sastre no s’equivoqui. Tant de bo! Bon any a tothom!