La crisi del deute grec ens ha permès observar el veritable funcionament d’allò que coneixem com a Unió Europea. Angela Merkel i François Hollande han portat les negociacions d’un costat i Tsipras les de l’altre, és a dir, cap representant de les institucions comuns de la Unió ha estat determinant per a l’acord final, sinó que per un costat ho ha estat la part directament afectada, és a dir el primer ministre grec, i per l’altre els veritables governants d’aquesta Unió Europea, la cap de govern d’Alemanya i el cap d’Estat francès.
Potser aquesta imatge inconscient que tots tenim assumida en la que qui mana a Europa és la Merkel, ha passat prou desapercebuda per la seva normalitat aparent, però en el que representa per a Catalunya ens demostra que qualsevol apel·lació a una possible expulsió de la Unió Europea davant d’una declaració d’independència, és una simple entelèquia del govern espanyol.

En primer lloc l’expulsió d’un estat o d’uns ciutadans de la Unió Europea no està prevista a cap tractat de la Unió. Aquesta circumstància no s’ha volgut reconèixer fins ara, en que des de Brusel·les s’ha posat de manifest que la Unió Europea no podia expulsar Grècia. Per tant, els ciutadans europeus catalans seguirem sent ciutadans europeus en qualsevol cas. En segon lloc, aquesta mena de qüestions es dirimeixen no d’acord a conceptes jurídics, sinó en base a negociacions polítiques que, com hem vist en el cas grec, el que són en realitat són una defensa aferrissada dels interessos econòmics d’Alemanya i França i en molt menor mesura de la resta d’Estats europeus.

És alhora significatiu que en aquestes negociacions no s’ha vist sinó de forma anecdòtica la representació del govern espanyol, el que ens acaba de donar la mida de quin és l’escenari en que ens trobarem a l’hora de negociar la independència: interessa a Alemanya o a França que Catalunya deixi de formar part de la Unió Europea? Evidentment no. Sens dubte que no els agrada la nostra independència, però és igualment segur que cap d’aquests dos Estats té cap mena d’interès en que Catalunya abandoni la Unió Europea, un territori que aporta a la UE més diners dels que no en rep, que podria assumir part del deute de l’Estat espanyol i que és proveïdora i bona clienta de moltes i moltes empreses alemanyes i franceses.

La posició del govern català en quant a la Unió Europea, per tant, serà d’unes negociacions sota enorme pressió, però en les que el tema principal no serà la sortida Catalunya de la UE, sinó quina part del deute espanyol assumim com a nou Estat. Aquesta i no cap altre és la major preocupació alemanya i francesa i aquesta alhora és la feblesa que obligarà a cedir al govern espanyol. Sens dubte l’efecte contagi juga en contra nostra però, afortunadament, els interessos econòmics d’Alemanya i França, en aquesta ocasió, caminen en la direcció d’una bona solució europea al cas català.