Sento veritable repugnància pels secrets i misteris creats per l’home. Crec que sempre acaben perjudicant els més dèbils. La religió marxista, la catòlica i les d’enllà-enllà, (Rosacreus, Fons d’Inversió, preferents, maçons, etc,) nomes porten misèria.

La fabulació d’àngels i dimonis, de Santuaris Tibetans, el fòrum de Davos o el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat o la Macarena, evidencien aquest desastre. Però es clar que necessitem mites per viure, encara que tot sigui res.

Avui els fills dels més catòlics s’han fet budistes i practiquen la meditació diària. D’altres creuen en la reencarnació, amb l’esperança de convertir-se, a la seva mort, en un animalet del  bosc. Jo, ja reencarnat, i amb milers d’anys a l’esquena, observo amb somriure i dolor aquest món de déus brokers i reencarnats.

Avui la ciència avança a ritmes galopants i els científics investiguen pel sol fet de descobrir. Podem clonar ovelles, homes o sargantanes, allarguem la vida dels ratolins i busquem desesperadament la vida eterna i la felicitat a la farmàcia.

Però tot són contrastos impossibles. La classe política encara viu en el temps de Maquiavel.  Les dones lluiten pels seus drets com Cristine Pissan ho feia al segle XV quan va escriure La ciutat de les dones. Ningú no sap cap on va l’home-déu que hem creat en el nostre món d’Internet i d’intel·ligència artificial.

Tenim els supermercats plens a vessar i mig món mort de gana. Tants déus per a tanta misèria! Tanta vida per a tanta mort!