Joan Tardà, el profeta. La paraula arrauxada del portaveu d’ERC al Congrés té molts seguidors, complaguts per la claredat i la contundència del seu discurs. Diu allò que molts catalans independentistes els agradaria dir a la cara al govern i als diputats. Ho fa amb professionalitat, intencionalitat, amb un punt d’histrionisme per subratllar la determinació i la gravetat del que profetitza i assumint la representació d’ERC, JxSí, el president Puigdemont, el Govern de la Generalitat, el Parlament i el poble de Catalunya. Les seves intervencions són un èxit rotund, gairebé per tothom.

Un aliat involuntari de Rajoy. El seu missatge de la independència com a fet consumat i el seu brillant estil oratori no casen massa bé amb la proposta de diàleg que altres actors propugnen, començant pel president de la Generalitat. També Tardà parla de diàleg, però la forma nega el fons i no pas per error; l’efecte que produeix és el perseguit pel protagonista. I ho aconsegueix plenament per que en sap una estona llarga. És exactament la imatge amb que l’espanyolisme vol identificar el sobiranisme: intractable i unilateral. Mariano Rajoy li va donar la volta de forma teatral, també: “vostè si que fa por”, li va etzibar i malgrat dir, tot seguit, de forma rutinària, que ell estava disposat a negociar, en realitat l’expressió de la seva cara deia als espectadors del conjunt d’Espanya: com comprendran, amb gent així no s’hi pot parlar.

¿Es vol negociar o no? La negociació a dia d’avui és gairebé una utopia, malgrat formalment ningú la negui. El PP no ho considerà una prioritat per que vol que parlin els jutges; el PSOE voldria parlar però està molt enfeinat en remodelar el partit; a Podemos no li faran cap cas en pràcticament res del que diguin i Ciutadans està encantat amb la Constitució. Amb aquest panorama, s’entén que els únics que poden mantenir viva l’esperança d’un diàleg són les institucions catalanes. Si encara hi creuen, és clar. Si és el cas, algú li ho ha de dir a Joan Tardà que moduli el missatge. Si es dóna per enterrat, aleshores s’ha de dir a tots els catalans que només ens queda la confrontació.