El 23 d'octubre va fer 36 anys del retorn del president Tarradellas, recordat en el més vistós dels oblits. La figura del vell republicà ha patit un procés d'oblit sistemàtic. A fi de comptes només va aconseguir amb la seva legitimitat històrica i la seva tossuderia de pagès que el govern reformista de Suárez acceptés el restabliment de la Generalitat reclamada pels catalans abans de l'aprovació de la Constitució, el que confereix a la nostra institució un caràcter preconstitucional molt rellevant en les actuals circumstàncies.

Taradellas era molt critic amb els polítics catalans. I els partits catalans ho van ser amb ell, abans del retorn i després del “ja sóc aquí”. De les crítiques habituals que el president arribat de l'exili feia als polítics del nostre país durant la Transició  la més repetida era la seva incapacitat per negociar amb l'Estat de forma eficaç. En la seva opinió, aquesta negociació requereix del secret i d'una paciència a prova de les falses urgències dels titulars de diari de l'endemà, virtuts que no tenien, segons ell, aquells caps de fila. Unes habilitats innates en els governants de Madrid, al seu parer.

El pacte de Tarradellas amb l'Estat espanyol, refrendat per la Constitució, està trencat des la sentència del Tribunal Constitucional contra L'Estatut. Ara, el gran interrogant radica en saber si és millor negociar-ne un altre de nou o trencar radicalment la relació amb un estat decepcionant fins el punt de no adonar-se que el pacte està caducat. Sigui quina sigui l'opció que triï el poble català, el que farà falta serà un lideratge potent aquí i allà –abans i després de la decisió- per poder materialitzar el procés amb èxit.

No tenim ni un Suárez ni un Tarradellas, capaços de solventar un repte monumental amb uns simples decrets i disposats a superar uns greuges històrics i una distància personal incomparablement més grans que les diferencies actuals. Els factors determinants en uns líders com aquells eren la visió d'estat i una anàlisi molt freda i realista d'allò que es voldria aconseguir i d'allò que és possible obtenir. Un error en aquesta apreciació podia haver resultat catastròfica fa 36 anys i ho pot ser també ara. Per evitar el fracàs serà imprescindible disposar també d'uns líders que sàpiguen mantenir-se au-dessus de la mêlée al preu si cal de les seves carreres.