Encerclats pels torrons, els fruits secs, una imitació de panettone vagament passable, i diverses ampolles de cava, els que seuen a taula van fent, per meandres no del tot desconeguts. A fora no hi ha ni una ànima. L'àvia s'adorm i els nens juguem amb les figuretes del pessebre. Catalunya, Nadal del 2018:

- I, doncs, què farem?

- Què farem o què faran, deus voler dir. Perquè els toca a ells, moure fitxa. 

- Però a ells els hem triat nosaltres, si no em falla la memòria. Tot just fa un any. No han vingut de Mart. 

- Ells no pensen tots el mateix, i d'aquí plora la criatura. Cadascú va a la seva. Cadascú al seu tros. I, si no funcionen, que pleguin, com ha dit la Paluzie. Ja n'estic tip, de tanta comèdia! 

- Què dius! Què dius! La Paluzie, si vol, que es presenti a les eleccions, a veure quants vots treu. Mentre, que no enredi. 

- Però té raó en una cosa: ens hem quedat a mitges i cal continuar. O ens passaran per damunt. No podem badar, no podem afluixar. En Torra ho va dir molt clar: "no afluixeu!". No hi ha res a fer: hem de fotre el camp d'Espanya. Fixa't: ara ens imposen el nom de l'aeroport de Barcelona, com si fóssim una colònia. I ho fa el que diu ser progressista i campió del diàleg!  

- Vols més gent a la presó? Vols més judicis? Vols que governin a Madrid el PP i Ciutadans, que ens volen esborrar del mapa? El Xavier Vendrell, a la tele, va dir una cosa que em va agradar: si no pots fer el cim per una ruta, cal intentar-ho per una altra banda, i abans toca agafar forces i triar bé el nou moment. No siguem ximples. A la meva empresa, que estiguem per això, clarament, només en som deu o quinze, de més de cent persones. Us penseu que tot Catalunya és com les vostres reunions de l'Ateneu o les trobades amb el grup de caminades... No fotem! N'hi ha molts que passen olímpicament del tema, i també alguns que hi estan molt en contra, que l'Arrimadas pesca a tot arreu, també entre gent d'aquest carrer. La vaga de fam es va comentar només el primer dia; després, indiferència entre la majoria dels meus companys de l'oficina. És així de trist. I així de cert.

- Quina merda! Si hi anem de veres, si no ens caguem les calces, com la tardor passada, hi haurà gent que s'hi afegirà. Sempre passa. Però no podem recular més. L'efecte bola de neu, que sempre diu en...

- Calla, calla, això és pensament màgic. Només escolteu i llegiu aquells que us donen la raó. I no suporteu que us diguin que hem de ser més gent i que no existeix cap República...

- Ara sembles aquell Mosso! Fes-t'ho mirar, fes-t'ho mirar!. Perquè acabaràs donant les gràcies si et deixen parlar en català un dia a l'any. Com els negres esclaus amb l'amo blanc...

La conversa puja de to. L'àvia s'ha despertat. La mestressa de la casa obre una ampolla de cava i es fa un silenci. La mestressa, somrient, aprofita el moment per dir-hi la seva, mentre el va servint, amb el punt de fred que pertoca:
- Escolteu, escolteu, vull fer un brindis. Per tots aquells i aquelles que avui són a la presó i a l'exili, perquè aquesta injustícia s'acabi ben aviat. I perquè no ens barallem més del compte, si pot ser. 

Tots els comensals es posen dempeus i alcen les copes. L'àvia, eixorivida, amolla el crit de guerra:
- Mai menos!