Aquesta setmana hem viscut tres capítols molt reveladors. El primer l’ha protagonitzat el ministre Wert comparant la immersió lingüística amb el genocidi lingüístic dut a terme pel feixisme franquista. El segon l’ha protagonitzat el ministre Fernández Díaz, assegurant que si la policia espanyola va rebentar una operació antiterrorista dels Mossos és perquè no es fia de la policia catalana, perquè “no té sentit d’estat” espanyol. I el tercer capítol l’ha protagonitzat la Junta Electoral Central prohibint la bandera estelada, en resposta a la denúncia feta per Societat Civil Catalana.
L’atzagaiada d’en Wert no és cap sortida de to, és una confessió absolutament sincera i, sobretot, absolutament compartida no només per tot l’executiu espanyol sinó per tot el PP, per la gran majoria del PSOE i, per tant, per gairebé tot l’"statu quo" espanyol. Això és així. Els fets són els que són.
L’andanada d’en Fernández Díaz encara va més enllà. Perquè no només evidencia que l’Estat desconfia totalment de la policia catalana, sinó que a més a més no dubta a posar en perill una operació antiterrorista. Primer l’Estat abans que la seguretat. Raó d’estat. Més clar no ho ha pogut dir el ministre de l’Interior. I no s’ha quedat aquí, sinó que en un to i un posat clarament nostàlgics del franquisme, ha amenaçat el seu homòleg català, advertint-lo que la seva denúncia “tindrà conseqüències”. Te la foto, i si et queixes, t’estomaco.
Guerra oberta des de les altes esferes. Foc d’artilleria pesada, sense treva i sense pensar ni un moment en els possibles danys colaterals. Raó d’estat. I per no deixar cap flanc al descobert, Societat Civil Catalana denuncia l’estelada, que queda prohibida –als edificis públics- per ordre de la Junta Electoral Central. Foc a discreció per terra, mar i aire.
Són tres atacs en tres dies, un rere l’altre. Algú podria pensar que ha estat casualitat. Però en política d’Estat, les casualitats gairebé sempre són causalitats. Algú podria pensar que Societat Civil Catalana no té res a veure amb l’Estat. Però les últimes informacions aparegudes sobre aquesta entitat fan pensar més aviat el contrari.
D’entre els molts reportatges apareguts sobre aquesta entitat, potser el més revelador és que publica l’Anuari Mèdia.Cat presentat aquesta setmana. Aquest anuari desvela els principals silencis mediàtics de cada any. I un dels silencis del 2014 és la controvertida opacitat comptable de Societat Civil Catalana, que passa d’un saldo de 10.000 euros a un pressupost de 992.672 euros en menys de mig any! SCC només té 72 socis, les quotes dels quals pugen a 15.250 euros. Tota la resta, tota, són donacions privades, absolutament opaques, d’origen desconegut. No hi ha cap cas semblant conegut d’una entitat privada que sent tan petita rebi, de cop i volta, en menys de mig any, donacions anònimes per valor d’un milió d’euros. Un milió d’euros caiguts del cel en plena crisi. Preguntar-se d’on poden sortir tants diners opacs és pura retòrica.
És el preu de la guerra. Una guerra bruta que va començar de forma soterrada, però que ara ja comença a fer soroll. I tot apunta que el soroll anirà a més, que l’artilleria serà més dura i que els atacs més contundents. Agafeu-vos als matxos, que diuen al sud, perquè vénen temps convulsos. Te la foto, i si et queixes, t’estomaco. Aquesta és la consigna.