A 24 hores perquè se celebri a Barcelona el primer consell de ministres dels últims 42 anys, no hi ha cap indici que faci pensar que la Generalitat o la Moncloa puguin apuntar-se cap punt a favor d’aquest 21-D. En la sotragada post-Andalusia, Pedro Sánchez maniobra al volant per evitar l’aquaplaning, tot i que no sap massa com. I Catalunya apareix com el seu gran toll d’aigua. De fet, com sempre. Molt poques vegades un govern d’Espanya ha trobat que era un bon moment per afrontar amb diligència, generositat i voluntat real de solució el cas català. I així, la carpeta catalana va passant de mà en mà. Una patata incandescent que no troba qui l’agafi.

En el cas de la Generalitat, el govern català més feble que es recorda, la cita tampoc té gaires al·licients. Tothom sap que no hi haurà cap cimera d’igual a igual. Tothom sap que no s’aconseguirà cap compromís per l’autodeterminació. Tothom sap que no en sortirà un gran consens bilateral. I en canvi, ningú sap si el 21D acabarà en una situació que, real o exagerada doni munició als qui demanen una intervenció dels Mossos o fins i tot l’aplicació del 155. És a dir, a banda i banda, i facin el que facin, els principals actors del 21D tenen tots els números de sortir perdent. El que en escacs se’n diu Zugzwang. És a dir, que qualsevol moviment al taulell empitjora la situació. O en expressions més nostrades, si Artur Mas va popularitzar allò del Win-Win, ara estem en un joc de Lose-Lose.

També és cert que hi ha hagut molts interessos perquè aquesta situació acabés en aquest punt. I cadascú s’haurà de fer càrrec de la seva part de culpa. Partint de dues premisses igualment certes. 1-El govern d’Espanya té tot el dret a fer el seu consell de ministres, o qualsevol acte institucional allà on millor li sembli i en el moment que més ho cregui convenient. 2-Qualsevol persona o entitat té tot el dret a manifestar-se contra aquest govern. Davant d’aquestes dues obvietats alguns han volgut reforçar la primera i criminalitzar la segona i d’altres exactament a la inversa. I aquestes dues visions, que tendeixen a excloure’s mútuament provoquen el conflicte.

Del 21-D ja en sabem el guió abans que arribi. Sigui justificat o no, el relat dominant serà que l’independentisme té una cara violenta que està aflorant i que impedeix tractar-lo com un actor polític “normal”. També que la seguretat a Catalunya està en risc de desaparició i que per tant, cal mà dura, 155 i intervenció dels Mossos. Un trident de conclusions escrites abans que es produeixin, com a Minority Report. Estem teledirigits cap a una imatge catastròfica, independentment de si és real o no. La de càrregues policials (siguin moltes, poques o pràcticament inexistents) i carrers tallats. La d’un país rodolant cap al caos. 

Fa uns dies, el sempre encertat Arturo Puente escrivia que "Potser és hora que el TC digui alguna cosa sobre el 155. Concretament, si hom pot suspendre autonomies sine die o dissoldre parlaments a plaer si controla el Govern i el Senat”. Té tota la raó del món. Aquest és el pròxim camp de joc. El 155 serà el programa electoral dominant de PP, Cs i VOX en les eleccions del maig. I el 21D en serà el catalitzador.

El mes d’octubre de l’any passat vaig escriure que la porta cap a l’abisme costa molt d’obrir però costa molt més de tancar. Defensava que el 155 seria la nova centralitat política de l’Estat, un motor de canvi a Espanya per a involucionar. Avui ens trobem de ple en aquell escenari. El 155 ja no fa respecte a ningú, perquè s’ha normalitzat com un canal de resolució de conflictes acceptable. Menys negociació, menys política, més mà dura. Avui, el sistema polític a Espanya (Catalunya inclosa) és una pura caricatura. I de responsables no n’hi ha només uns.